Sobre "La meva vida" d'Anton Txékhov

• Javier Herrero al bloc El desconsciente:  

Al estar narrado en primera persona, Chéjov expresa por boca de Misáil todas sus ideas sobre la corrupción, la avaricia, la pobreza y la sinrazón que domina la sociedad. En suma, Mi vida se convierte en una arenga bien argumentada contra todos los males de un pueblo enfermo que, haciendo un anacronismo evolutivo (Chéjov no podía saber entonces a dónde se dirigía su país) le llevaría solo dos décadas después a la gran revolución obrera que supuso un cambio en Rusia y en todo el mundo.

• David Castillo a la ressenya La llegenda s'engrandeix, al diari Avui:

[Sobre Txékhov]: La grandesa la mostra com el més gran observador de costums de la història. En un moment de la seva trajectòria va dir: “No he adquirit una perspectiva, ni filosòfica, ni religiosa, sobre la vida: tots els mesos la canvio, i per això he de limitar-me a descripcions de com els meus personatges s’estimen, es casen, tenen fills, parlen i moren.” Fent això tant senzill, és un geni.

• Vicenç Pagés a la ressenya Txékhov i Bukovski, al suplement cultural Presència: 

La Rússia de finals de segle XIX i els Estats Units de mitjan segle XX tenien un fet en comú que feia possible la rebel·lia: un jove podia bandonar la llar i trobar una feina que li permetés sortir-se’n fàcilment, sense luxes però sense problemes, amb la satisfacció de no fer el que s’esperava d’ell. Més enllà de l’estil directe i auster, això és el que tenen en comú Txèkhov i Bukowski: sense la possibilitat d’una mínima independència econòmica no hi ha trencament, niviatge, ni moltes vegades és possible la crítica.

• Vicent Alonso, Morros de porc gogolians, al Quadern de cultura de l'edició valenciana del diari El País

Per això mateix, una de les millors definicions de la literatura de Txékhov ens l‘ha proporcionada Vladimir Nabokov en afirmar que els llibres de l‘insigne narrador "són llibres tristos per a persones amb humor; és a dir,només el lector proveït de sentit de l‘humor sabrà apreciar com cal la seua tristesa". Vet ací un tret substantiu de la literatura de Txékhov i, en conseqüència,un requisit imperatiu per a
tot aquell que vulga apropar-s‘hi amb garanties.

"La meva taula" (Txékhov)

Trobat al twitter d'en Pere Sureda, editor de llarga trajectòria.  

La taula de Txékhov:

Diu: Me apasionan los espacios de trabajo de los escritores!

"La meva vida" d'Anton Txékhov

Anton Txékhov
La meva vida
Barcelona: Minúscula, 2011

Ressenya d'Enric Sòria publicada al diari Ara:

Cròniques de la desolació

La meva vida (Minúscula) és una nouvelle d'Anton Txékhov escrita en primera persona, en què el protagonista ens relata la seua peripècia vital, sense patetisme ni exasperació, com la confessió en veu baixa d'un experiment fallit que desemboca en la soledat. 

ENRIC SÒRIA | 21/12/2011 Diari Ara

En una ciutat provinciana, el fill d'un membre de la classe dirigent desobeeix el pare -un arquitecte mediocre, ancorat en els seus prejudicis- i intenta complir els seus anhels d'una vida més justa. La seua conducta xoca contra les normes socials i el protagonista esdevé un pària als ulls de quasi tots. Alhora, la seua visió del món es va tenyint d'amargor, mentre observa que la sordidesa d'esperit i la duresa de cor és patrimoni comú tant dels opressors com dels oprimits, en un cercle viciós sense sortida, en què la veritat o l'art no poden fructificar o bé es transformen en un succedani histriònic, un altre joc social embrutidor.

La meva vida és una nouvelle d'Anton Txékhov escrita en primera persona, en què el protagonista ens relata la seua peripècia vital, sense patetisme ni exasperació, com la confessió en veu baixa d'un experiment fallit que desemboca en la soledat. Tot el relat se sosté en el to, retingut però ferm, ple d'una amargor sense rancúnia ni penediment, com si assistírem a l'ineluctable descabdellament d'una fatalitat. La conclusió, continguda i saturada d'implícits, és devastadora. No hi ha redempció, ni tan sols culpables. Tot passa i res no passa, perquè el món continua girant com una sínia absurda i immutable que ens empresona a tots d'una manera o d'una altra.

Txékhov va dir una vegada que la seua literatura volia plantejar preguntes, no donar respostes. Per això els seus relats són reveladors i alhora estranyament inquietants. Manté la gran tradició russa -aquí hi ha molt de Turguènev i Dostoievski- i hi afegeix una qualitat molt seua, una mirada neta, inquisitiva i fondament adolorida sobre la realitat social i l'ànima humana, que és un enigma múltiple. Intuïm que hi ha molt d'autobiogràfic en aquest relat (el pare brutal, la rebel·lia juvenil, la decepció de fons) i també que només ens esbossa les línies de superfície d'aquest bildungsroman desesperat, que ens corprèn més perquè tot just l'entreveiem. Aquest és el segon relat llarg de Txékhov que publica Minúscula, en excel·lent versió d'Àngels Llòria, qui sap mantenir la fluïdesa i el to mitigat i altament implícit d'aquest extraordinari narrador subtil que era el seu autor. N'esperem més.