Vuitena etapa del viatge literari a Rússia
(en castellà: RBA, 2012)
Us deixo un seguit d'enllaços amb ressenyes i valoracions del llibre, molt recomanables si voleu contrastar les vostres opinions abans de la tertúlia. I de cada enllaç, un fragment:
- Jordi Puntí, escriptor. La maleta de Dovlatov. Un article publicat a la revista L'Avenç (desembre 2010).
Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són
ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a
Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el
fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana
sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor.
Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per
arribar a la paraula exacta i lacònica.
- Borja Baguña, professor de teoria literària i escriptor. Dovlatovlàndia. Al bloc de la llibreria Proa Espais (juliol 2011)
El personatge Dovlàtov –el que viu als resums biogràfics que acompanyen
La Zona i La maleta, en el cas català, això és, l’expulsat de la
universitat, el vigilant del camp de treball, el pres el periodista, el
traficant, el guia, l’amic de Joseph Brodsky, l’alcohòlic, etc.- pot
resultar prou fascinant com perquè no ens faci falta més per començar a
llegir-lo. D’altra banda, la configuració dels llibres de Dovlàtov, en
un cert contrapunt amb aquest estil tan sintètic que té alguna cosa
d’aspre, és summament seductora.
- Lluis Oliván, escriptor . La indiferència. A la Revista Lletres (març 2011)
Dovlàtov narra amb un humor càustic,
corrosiu, que no busca la complicitat emotiva del lector amb el
protagonista (ni amb els altres personatges que deambulen per les
pàgines de l’obra) i que a vegades et deixa glaçat el somriure, ja que
no amaga l’absurd de les relacions humanes ni els «horrors de la vida».
El protagonista dels relats s’enfronta
amb una certa indolència a les situacions absurdes que se solen originar
en qualsevol règim autoritari: «A totes les temptacions i els horrors
de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència».
- Albert Sánchez Piñol al diari Ara. (Gener 2011)
Després de llegir La maleta un arriba a la conclusió que la CIA
era idiota. El paisatge que se’ns apareix de la Unió Soviètica és el
d’una estructura que s’ensorra sense aturador. Com és possible que la
CIA no pogués preveure la caiguda del Mur si Dovlatov vivia als EUA des
dels anys 70 i publicava els seus llibres?. Quan llegeixes Dovlatov no saps si riure, plorar o plorar de riure.
- Màrius Serra. Dovlatov i la dobladora. Al diari La Vanguardia (Abril 2011)
La literatura de Dovlatov es penetrante y su estilo directo. En La maleta me impresionó un fragmento que retrata a su país: “Hace doscientos años el historiador Karamzín visitó Francia.Los emigrantes rusos le preguntaron: –En cuatro palabras,¿qué pasa en nuestro país? Karamzín sólo necesitó dos: –Que roban –respondió”.
I un descobriment estilístic que ens descobreix Màrius Serra:
I un descobriment estilístic que ens descobreix Màrius Serra:
“Dovlatov va escriure sempre amb una trava autoimposada
que es perd a les traduccions. Va decidir que no inclouria mai dues paraules que
compartissin inicial dins d’una mateixa frase. És a dir, qualsevol frase de la
seva obra completa està sempre feta amb mots començats per una lletra diferent.
Sembla que Dovlatov va respectar la trava sempre. I d’aquí que escrigui amb
frases tan breus, per no repetir mai inicial.”
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada