De viatge amb el T-10 de la Bòbila

T-10 és el club de lectura de la Biblioteca la Bòbila que us ofereix plaer i coneixement a partir d'un viatge literari organitzat en deu etapes. L’itinerari del “Club de lectura T-10” combina lectures, tertúlies, còmics, butlletins, xerrades o pel·lícules. És una proposta de 10 excursions lectores, 10 mirades diferents del lloc.

Després dels viatges literaris que hem fet a la ciutat de Nova York, a l'Europa Central, també anomenada Mitteleuropa i a Rússia, al peculiar humor anglès; o a les illes literàries, ens dirigim a la frontera i saltem a banda i banda..., entrem en el cor de la família, i aquest curs el dediquem a la novel·la llatinoamericana actual, ens acompanyes?

dimecres, 12 de març de 2014

"La maleta" de Serguei Dovlàtov

Dimecres, 19 de març de 2013. Tertúlia
Vuitena etapa del viatge literari a Rússia

Serguei Dovlàtov. La maleta. Barcelona: LaBreu, 2010
(en castellà: RBA, 2012)

Us deixo un seguit d'enllaços amb ressenyes i valoracions del llibre, molt recomanables si voleu contrastar les vostres opinions abans de la tertúlia. I de cada enllaç, un fragment:
Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.

El personatge Dovlàtov –el que viu als resums biogràfics que acompanyen La Zona i La maleta, en el cas català, això és, l’expulsat de la universitat, el vigilant del camp de treball, el pres el periodista, el traficant, el guia, l’amic de Joseph Brodsky, l’alcohòlic, etc.- pot resultar prou fascinant com perquè no ens faci falta més per començar a llegir-lo. D’altra banda, la configuració dels llibres de Dovlàtov, en un cert contrapunt amb aquest estil tan sintètic que té alguna cosa d’aspre, és summament seductora.

Dovlàtov narra amb un humor càustic, corrosiu, que no busca la complicitat emotiva del lector amb el protagonista (ni amb els altres personatges que deambulen per les pàgines de l’obra) i que a vegades et deixa glaçat el somriure, ja que no amaga l’absurd de les relacions humanes ni els «horrors de la vida».
El protagonista dels relats s’enfronta amb una certa indolència a les situacions absurdes que se solen originar en qualsevol règim autoritari: «A totes les temptacions i els horrors de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència».

Després de llegir La maleta un arriba a la conclusió que la CIA era idiota. El paisatge que se’ns apareix de la Unió Soviètica és el d’una estructura que s’ensorra sense aturador. Com és possible que la CIA no pogués preveure la caiguda del Mur si Dovlatov vivia als EUA des dels anys 70 i publicava els seus llibres?. Quan llegeixes Dovlatov no saps si riure, plorar o plorar de riure.

La literatura de Dovlatov es penetrante y su estilo directo. En La maleta me impresionó un fragmento que retrata a su país: “Hace doscientos años el historiador Karamzín visitó Francia.Los emigrantes rusos le preguntaron: –En cuatro palabras,¿qué pasa en nuestro país? Karamzín sólo necesitó dos: –Que roban –respondió”.

I un descobriment estilístic que ens descobreix Màrius Serra:

“Dovlatov va escriure sempre amb una trava autoimposada que es perd a les traduccions. Va decidir que no inclouria mai dues paraules que compartissin inicial dins d’una mateixa frase. És a dir, qualsevol frase de la seva obra completa està sempre feta amb mots començats per una lletra diferent. Sembla que Dovlatov va respectar la trava sempre. I d’aquí que escrigui amb frases tan breus, per no repetir mai inicial.”



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada