Club de lectura de la Biblioteca Santa Eulàlia · L'Hospitalet
Finestres sobre el Món és el subtítol de l'edició catalana de La Campana. Això diuen a la contraportada:
Ja sabeu com acaba aquesta història: tothom mor. L’originalitat d’aquesta història està en el fet que moriran tots al mateix temps i en el mateix lloc. En el restaurant del pis 107 de la torre nord del World Trade Center, ningú no parla amb ningú. Fan mala cara, com qualsevol que s’ha llevat massa d’hora i mastega mecànicament el seu esmorzar en una cafeteria de luxe. De tant en tant alguns fan fotos de la vista, que és la més bonica del món. Ni tan sols les gavines no volen a l’altura d’aquest mirador. La major part dels clients del Windows on the World no es coneixen. Quan les seves mirades es creuen per descuit, estosseguen lleugerament i tornen a submergir-se immediatament en els seus diaris. Primers de setembre, de bon matí; tothom està de mal humor: les vacances s’han acabat.
D’aquí a un instant, al Windows on the World, una grossa porto-riquenya començarà a xisclar. Un executiu amb americana i corbata obrirà molt la boca. «Oh my God.» Dos col·legues d’oficina quedaran muts d’estupefacció. La cambrera continuarà servint el te fins que la tassa vessi. Hi ha segons que duren més que d’altres. Com si algú acabés de polsar la tecla «Pausa» d’un lector de DVD. En un instant, el temps esdevindrà elàstic. Tots els presents, finalment, es coneixeran. En un instant tots ells seran cavallers de l’Apocalipsi, units en la Fi del Món.
Fréderic Beigbeder. Nascut el 1965. Ha escrit diversos llibres, entre els quals destaquen dues novel·les publicades també per La Campana: 13,99 euros, una sàtira sobre el món de la publicitat, i Windows on the World (Finestres sobre el món), la història d’un pare i dos fills que esmorzen plegats a les Torres Bessones de Nova York just abans de l’atemptat de l’onze de setembre. Beigbeder ha estat crític literari, creatiu publicitari –va ser acomiadat d’una famosa agència després de publicar 13,99 euros– i director literari d’una editorial.
La tertúlia sobre la novel·la Windows on the World és una -la novena- de les 18 activitats literàries sobre la ciutat de Nova York programades a les Biblioteques de L'Hospitalet.
8 comentaris:
Aquesta pel·lícula sempre m'ha tingut el cor robat. En canvi, Paul Auster i jo... connectem gaire bé. Reconec que escriu bé, però no m'arriba mai el que m'explica, no em "toca", Sunset Park inclòs.
...volia dir: "no" connectem gaire bé.
Maria Rosa, veig que la tertúlia que farem de "Sunset Park" promet, ets la segona persona del grup a qui he sentit dir que no li 'agrada' (no connecta, no li 'toca') Paul Auster.
Pel que fa a la pel·lícula comparteixo amb tu que 'roba els cors': els personatges, les històries dins la història,... El final és esplèndid: tant el conte narrat per l'Auggie com la història en imatges en blanc i negre,...
El que passa és que no sé si ho sabré defensar, perquè no tenia la intenció de tornar a llegir Sunset Park, i si no el refresco no ho podré justicar. Ara em fareu tornar-la a llegir, quin compromís!
Per cert, em podries dir si a l'abril no hi ha parada a la T-10? Que ens el saltem?
Gràcies!
Maria Rosa, i tant que sí! I tant que sabràs dir què t'ha semblat "Sunset Park" i perquè! I que sabràs dir què no t'agrada de Paul Auster! I tant! Ja ho veuràs. Això és un club de lectura: xerrar -i xafardejar- sobre un llibre per dir si ens ha agradat o no.
A l'abril no hi ha tertúlia. És costum de la Bòbila fer sis sessions de club de lectura i l'abril, amb el Sant Jordi pel mig, és el mes ideal per donar descans als tertulians que no als lectors: al biblioteca imprimirà el "Butlletí T-10 número 3" dedicat a "Llibres de Nova York"... per aprofitar el Sant Jordi, si cal.
En el llibre que m'estic llegint ("Olive Kitteridge", d'Elizabeth Strout... llibre que us recomano de totes totes!), he trobat aquesta descripció de Nova York al començament d'un dels capítols (el titulat "Seguridad") que he pensat compartir amb vosaltres:
Era mayo y Olive Kitteridge se iba a Nueva York. En sus setenta y dos años, jamás había pisado la ciudad, aunque sí la había cruzado en coche en dos ocasiones muchos años atrás - con Henry al volante, preocupado por esta y aquella salida - y había visto su contorno a lo lejos, edificios sobre edificios, gris sobre gris. Le había parecido como una ciudad de ciencia ficción, construida en la Luna. No tenía ningún atractivo para ella, ni entonces ni ahora, aunque, cuando los aviones arrasaron las torres, Olive se había quedado llorando en su habitación como un bebé, no tanto por el país cuanto por la propia ciudad, que, de pronto, ya no le daba la impresión de ser un lugar extraño e inhumano, sino tan frágil como una clase de niños pequeños, osados en su horror.
Sfer, gràcies per pensar en nosaltres, tractant-se de Nova York... i sobretot, gràcies per compartir. Apuntem títol i ja t'avanço que el teu missatge tindrà conseqüències (positives, 'of course'). Hasta aquí pudeo leer!
Caram, quin misteri...
Publica un comentari a l'entrada