Imatges de Nova York

Que una imatge val més que mil paraules és una de les frases més mentiroses que s'han escrit mai. Hi ha imatges que no valen absolutament res,... i què dir d'algunes paraules! Per sort, les paraules i les imatges mai s'han dedicat a aquestes misèries humanes de les lluites comparatives.

Al "Club de lectura T-10" tenim una enviada especial al Nova York virtual, SpecialSfer, d'ella són aquests dos descobriments:

• Manhattan, Woody Allen. 1979 de Javier Jaén.

Ens ha encantat, hem entrat a la pàgina de l'autor: Javier Jaén Benavides i encara ens dura l'encanteri. Per les imatges ...i per les paraules. Si algú dubtava del bon enteniment entre les imatges i les paraules...

• New York, New York... de Luis Urculo

Aquest vídeo ens arriba des de la pàgina Gràffica. Es tracta del vídeo creat per Estudio Luis Urculo amb motiu de la inauguració d'una botiga Zara a Nova York. Vés per on! El vídeo és genial, si ho voleu comprovar...

BSO de Nova York

Què no pot ser susceptible de tenir una banda sonora? Immersos en una cultura multimèdia és difícil no convertir la teva realitat en una realitat virtual on un passeig et porta a una pel·li, on t'agradaria fer Control+Z quan has dit o fet alguna cosa malament o no pots deixar de cantussejar la mateixa cançó sempre que veus aquell veí. Doncs, imagineu-vos una ciutat! I si la ciutat és Nova York les possibilitats de tenir una cançó al cap pensant o caminant per ella, segur que es multipliquen exponencialment!

Quan vam pensar en fer la seva banda sonora, ens vam posar uns límits: 

• Cançons de grups de Nova York: The Ramones, The Strokes, The Talkins Heads, Lou Reed, Beastie Boys, The Velvet Underground...

• Cançons que parlessin de Nova York: des dels ulls de John Coltrane, Tom Waits, Frank Sinatra, Alice Keys&Jay Z, James Brown, Sweater, Sex Pistols, Los Rebeldes...

Ens ha quedat una barreja ben eclèctica, però estem parlant de LA CIUTAT, de la més poblada dels Estats Units; era inevitable!

"El manantial" d'Ayn Rand

Mirades de Nova York.

L'origen és la novel·la d'Ayn Rand, El manantial i un bon punt d'arribada la pel·lícula de King Vidor. (Esplèndida!)

Conversa amb l'arquitecte protagonista de la novel·la, Howard Roark:

—¿Nunca ha pensado cuán pequeño se siente uno cuando mira al océano?
El rió

—Nunca. Ni mirando los planetas ni los picos de las montañas ni el gran cañón del Colorado. ¿Por qué tendría que pensar así? Cuando miro el océano, siento la grandeza del hombre. Siento la magnífica capacidad del hombre que creó ese barco para conquistar todo el espacio sin sentido. Cuando contemplo los picos de las montañas, pienso en los túneles y en la dinamita. Cuando contemplo los planetas, pienso en los aeroplanos.

—Sí, y ese sentido especial de sagrado arrobamiento que los hombres dicen que experimentan en la contemplación de la naturaleza… yo nunca lo he recibido de la naturaleza, sino de… – Se detuvo.

—¿De qué?
—De los edificios – murmuró–. De los rascacielos.
—¿Por qué no quería decirlo?
—No… sé.

—Yo daría la puesta de sol más hermosa por la vista de las líneas del los rascacielos de Nueva York, particularmente cuando uno no ve los detalles y sí solamente las formas. Las formas y los pensamientos que la han creado. El cielo sobre Nueva York y la voluntad del hombre hecha visible. ¿Qué otra clase de sentimientos necesitamos? Y después me hablan de peregrinaciones a algún santuario húmedo de la jungla, a un monstruo de piedra receloso, con una gran panza, creado por algún salvaje con lepra. ¿Quieren ver el genio y la belleza? ¿Buscan un sentido de lo sublime? Que vayan a Nueva York, a las costas del Hudson, Que contemplen y se arrodillen. Cuando miro la ciudad a través de mi ventana, no tengo la sensación de mi pequeñez, pero tengo la impresión de que si hubiera guerra y amenazara todo eso, me arrojaría yo mismo al espacio, sobre la ciudad, para proteger esos edificios con mi cuerpo.»

La pel·lícula és molt recomanable. Us deixo el 'famós' fragment de la defensa de l'arquitecte Howard Roark, és molt clarificador de les idees de l'escriptora.