De viatge amb el T-10 de la Bòbila
T-10 és el club de lectura de la Biblioteca la Bòbila que us ofereix plaer i coneixement a partir d'un viatge literari organitzat en deu etapes. L’itinerari del “Club de lectura T-10” combina lectures, tertúlies, còmics, butlletins, xerrades o pel·lícules. És una proposta de 10 excursions lectores, 10 mirades diferents del lloc.
Després dels viatges literaris que hem fet a la ciutat de Nova York, a l'Europa Central, també anomenada Mitteleuropa i a Rússia, al peculiar humor anglès; o a les illes literàries, ens dirigim a la frontera i saltem a banda i banda..., entrem en el cor de la família, a la novel·la llatinoamericana actual, a la part fosca de França a la ciència-ficció,Infància i l'adolescència, Al marge: la mirada de l'outsider, Dones i feminisme .
I ara, Novel·la romàntica. O no... . Ens acompanyes?
La buena reputación, d'I.Martínez de Pisón
La vida podía ser hermosa sin ser perfecta. Más aún: la vida podía ser perfecta en su imperfección. (p. 334)
La buena reputación narra la història d’una família al llarg de tres generacions. Samuel i Mercè, els avis ; Míriam i Sara, les seves filles i els néts d’aquestes, sobre tot els de Míriam, Daniel i Elies, que són els que hauran de suportar l’herència dels avis i amb els que clou la novel·la.
Tot comença a Melilla el 1950, on transcorre la primera part,que porta el nom de l’avi Samuel, d’origen jueu, casat amb Mercè, una gentil, filla d’un militar destinat a Melilla i implicat en ajudar els jueus del nord d’Àfrica a escapar al nou estat d’Israel. El destí porta la família Caro a canviar de vida i de rumb, i l’acció es trasllada a Màlaga, on s’esdevé la part anomenada Mercedes, com l’àvia, per a després saltar a Saragossa, Barcelona, una altra vegada Màlaga i de retorn a l’origen, Melilla, per a posar punt final. Cíclica en l’aspecte geogràfic, la descripció de l’entorn i de les ciutats, es fa a través de la mirada dels personatges.
La buena reputación és una obra coral amb una supèrbia descripció de caràcters, on els sentiments són escrupulosament detallats, a la manera del realisme rus. Com tantes famílies, els Caro pateixen, s’enamoren, menteixen, diuen la veritat ; s’odien i s’estimen.
A destacar el gran treball de camp de l’autor en la contextualització de la obra. Les músiques de moda al llarg dels gairebé quaranta anys, els avenços de la tecnologia com els models de cotxes o de telefonia o els programes de ràdio i TV ... Sense comptar amb el relat dels fets històrics, interessants i alguns pràcticament desconeguts, com l’ambigua relació del règim franquista amb els jueus, expulsats de la península però no del protectorat de Marroc, que busquen el seu pas a la terra promesa. El final del Protectorat, els anys 50 – tractat que havia repartit Marroc entre França i Espanya - la primera democràcia, l’inici de la llei del divorci –els jutges paternalistes que enviaven les parelles de retorn a casa per a que s’ho pensessin millor - ; el Festival de Benidorm ; Galeries Preciados… L’Espanya complexa de meitat del segle XX, que Pisón reconstrueix de manera acurada i fidel.
Les vides dels personatges estan narrades amb una veu tan propera que durant la lectura, el lector té la impressió d’estar escoltant la història d’un amic proper. Amb una escriptura molt personal, Pisón aconsegueix que els seus personatges ens importin i que no puguem deixar la novel·la sense saber què els passa.
Sharma escribe literalmente dentro de un armario: en un habitáculo, donde apenas cabe su mesa, con puertas correderas que comunican este reducto con una amplia habitación dominada por una tabla de planchar y un sofá. Las puertas se mantienen cerradas cuando teclea. "Supongo que tengo un extraño sentimiento de vergüenza cuando escribo", alega. "Creo que necesito contención, como alguien que fabrica una bomba y es algo tan intenso que cada pequeña parte es importante".
PREGUNTA. Doce años hasta poner el punto final. Luego ¿sintió alivio?
RESPUESTA. Creo que tengo mucha suerte y soy un privilegiado por haber podido emplear tanto tiempo. Quería crear algo placentero, que plasmara todas las emociones. Si simplemente se leía bien, pensaba que sería algo superficial.
P. ¿Cuál fue su ritmo de trabajo?
R. Sentarme y trabajar cada día. De hecho, escribí cerca de 7.000 páginas, unas 36 versiones, que tiré a la basura. No es que tuviera bloqueo, es que sentía que el libro no funcionaba.
P. Vida de familia arranca con una escena en la que el protagonista, ya adulto, le hace cosquillas a su padre, y sin embargo la historia que narra es francamente dura.
R. En las primeras versiones empecé con el accidente que sufre el hermano del protagonista, el momento más dramático. Pero las historias de verdad no son así.
P. Y el final, ¿también le costó?
R. Trabajé con dos opciones. Pero la verdad, sobre casi cualquier cosa, es que no hay finales. Saul Bellow hablaba de cristales rotos.
P. ¿Pensó en hacer unas memorias en lugar de una novela?
R. Nunca. Creo que uno es más honesto cuando escribe una novela. Además, no quería que ésta fuera aburrida, ni que diera lástima. Quería escribir un libro que mi madre leyera…, pero ella no lee novelas. Mi propósito era que el libro fuese rápido, que tuviera velocidad, que se aproximara a la vida, que funcionara como un cohete y que el punto de vista del niño no lo atascara.
P. ¿Cómo empezó a escribirlo?
R. Trabajaba en banca en Wall Street y en unas vacaciones de Navidad escribí un cuento que mandé a la revista The New Yorker y se publicó. Empecé a sentir que mi vida en la banca era una ficción y que lo real era la escritura. En 2001 dejé aquel trabajo.
P. ¿La base autobiográfica fue una dificultad añadida?
R. Cualquier cosa que hagas es difícil y hay muy pocas que no sean autobiográficas; hasta una historia sobre un pedófilo puede acabar siéndolo.
P. ¿Qué decidió omitir?
R. Hay muchas cosas en la vida que son aburridas. Mi padre, a diferencia de lo que aparece en el libro, no era alcohólico, sino depresivo. Pero al final cuentas la misma historia. Trataba de construir una memoria lo que pasó mi familia, emigrantes a EE UU antes de que se estableciese la comunidad india aquí. Creo que la realidad externa te fuerza a reconocer lo que está pasando internamente, como cuando Ulises llega a Ítaca y Argos mueve la cola.
P. ¿Llegó a pensar que no terminaría?
R. Todo el tiempo sentía que estaba masticando una roca, he pasado mi treintena escribiendo este pequeño libro hasta que empecé a ver que me acercaba a lo que quería. Eso pasó cuando decidí prescindir de la parte sensual, de los sentidos, no incluir ni olores ni sonidos. Justo lo contrario que Chéjov, porque una historia sin apenas trama te lleva a dramatizar. Yo quería que hubiera cosas muy bonitas al lado de estupideces, errores al lado de aciertos, ese cinismo que es muy indio.
P. Llegó a Estados Unidos a los ocho años. ¿Se siente, en parte, un escritor indio?
R. La sensibilidad de cada uno no sabes muy bien de dónde viene. Pero la novela es un género relativamente nuevo en la tradición india y la única lengua que puedo leer es hindi. Estoy más próximo a los escritores estadounidenses."
Per a saber-ne més, la fitxa biogràfica de Lecturalia.
La trama d'aquesta obra comença quan el narrador, l'Ajay Mishra, deixa Delhi i emigra als EE UU a finals dels setanta amb la seva família; s'estableix a Nueva Jersey, conviu amb un pare alcohòlic i supera el traumàtic accident del seu germà gran, Birju; enforteix el seu esperit junt a la seva abnegada mare i pateix, però prospera, com milers d'emigrants ho van fer abans que ell, i arriba a estudiar a Princeton, on aprèn a fer-se escriptor llegint a Hemingway i assistint a les classes de Toni Morrison, Auster o Joyce Carol Oates. La veritable vida d'Ajay Mishra és la d'Akhil Sharma: Vida de família és la novel·la en que ha convertit la seva biografia.Una història tràgica d'adaptacions doloroses i adversitats constants, amb clarobscurs i un final més o menys feliç, amb catarsi, superació personal i relació sentimental, com els agrada als americans.
Sharma manega amb fluïdesa diferents registres. Dedica pàgines molt plàstiques a recordar la seva infantesa a una Índia atrotinada i bullent, i la comoditat amb que es troba amb el costumisme és evident. No l'interessa però, el camí realista i historicista emprès per autors com Vikram Seth o Amitav Ghosh, i vira de seguida cap el melodrama urbà, amb una extraordinària capacitat per a reconstruir la vida domèstica i els seus modestos símbols i diàlegs, en aparença no gaire elaborats, però summament efectius.
L'obra hi inclou discurs post-colonial (“els meus pares estaven tant orgullosos que la Índia fos independent com per a que en veure un núvol pensessin: és un núvol indi”) i crítica ferotge a l'assetjament que pateix l'emigrant abans que se l'obrin les portes del somni americà, així com retrets a la hipocresia, l'enveja i la dessidia. En la veu de Sharma reconeixem ressons del Holden Caulfield d' El vigilant en el camp de sègol —la gràcia amb què reprodueix la vida quotidiana, la implacable ironia— i també de Llámalo sueño, de Henry Roth, el relat d'un nen jueu al Nova York dels anys trenta, i d'algunes novel·les i textos de no-ficció sobre emigració i post-colonialisme del Premi Nobel V. S. Naipaul.
Amb tot, la màgia d'aquesta obra radica segurament en la jovialitat del seu narrador, que ho relativitza tot, i tot ho transforma en motiu suficient per a continuar endavant, tot i les dures escenes que li toca escriure. El seu particular punt de vista, involucrat fins el moll de l'ós però alhora distant, el manté en certa manera allunyat de la toxicitat quotidiana, i fins i tot confessa que “mentre seguia llegint Hemingway” va començar a veure la seva família “com si en formés part d'una novel·la”.
Aquesta novel·la és Vida de família, que també suposa l'adveniment de la vocació literària del propi Sharma, i la història de com la seva autoajuda va ser l'escriptura, que l'ha permès ser feliç i convertir-s'hi en Ajay Mishra.
Literatura hispanoamericana
15 de novembre: Una suerte pequeña, de Claudia Piñeiro
16 de gener: La neblina del ayer, Leonardo Padura
13 de febrer: Las travesuras de la niña mala, de Mario Vargas Llosa
13 de març: Demasiados héroes, de Laura Restrepo
15 de maig: Arrecife, de Juan Villoro
Francis "Frank" McCourt (Nova York, Estats Units, 19 d’agost de 1930 - Nova York, 19 de juliol de 2009)
es va traslladar a Irlanda amb la seva família amb quatre anys. Des de llavors, la seva infantesa transcorre a Limerick, petita ciutat de l’oest irlandès, on es desenvolupa el seu llibre Les cendres d’Àngela.
Als 19 anys va emprendre en solitari el retorn a Estats Units, per donar nou rumb a la seva vida. Allà va portar a terme diferents treballs per a sobreviure i va estudiar Llengua i Literatura Anglesa a la Universitat de Nova York. Durant molts anys va ser professor de Creació Literària a la prestigiosa escola Peter Stuyvesant.
Després de jubilar-se el 1988, va començar quaderns de notes que s’acabarien convertint en la novel·la autobiogràfica que sempre va voler escriure i que el va fer famós arreu del món. Les cendres d’Àngela va guanyar el Premi Pulitzer de 1997 d’Autobiografia i el premi Boeke a Sudàfrica el mateix any de la seva publicació. Va ser considerat el Llibre de l’any de 1997 als Estats Units, on va vendre més de dos milions d’exemplars i va ocupar el primer lloc de les més prestigioses llistes, com les de The New York Times, Newsweek i Time. Va obtenir també el National Book Critics Circle Award de 2006.
McCourt també n’és autor de dues novel·les autobiogràfiques més: El professor i Ho és.
Les cendres d'Àngela narra la infantesa de Frank McCourt (l’Àngela del títol és la seva mare). Tot comença amb la família vivint a un barri pobre de Brooklyn a principis dels anys trenta. Frank és el germà més gran i el segueixen Malachy (un any més petit), els bessons Oliver i Eugene i la petita Margaret que mor després de nèixer. Llavors els pares prenen la decisió de tornar a Irlanda, la seva terra natal. S’instal·len a Limerick, un poble on les circumstàncies no són bones per a ningú. Viuen en la més crua pobresa: el pare alcohòlic i incapaç d’ésser responsable d’un treball, gairebé no aporta diners a casa, per la qual cosa depenen de la caritat. La casa es petita i no en reuneix condicions, però no poden aspirar a més. Els familiars de l’Àngela no volen ajudar-los perquè mai van aprovar el matrimoni. Els bessons acaben morint i, més tard, n’arriben d’altres familiars McCourt a casa. Els fills grans, Frank i Malachy, han de contribuir amb el que poden i en quant tenen prou edat, es posen a treballar. El somni de Frank però, va més enllà del que pot oferir-li Irlanda: vol estalviar per a viatjar a Estats Units, el lloc on va néixer, i donar un nou rumb a la seva vida.
Aquesta obra és la història d’una família nombrosa que passa per penúries econòmiques en una època dura. El pare alcohòlic, la mare impotent davant la situació, els fills grans que s’adonen de tot ...
També és una història de superació personal: sabem des del principi que Frank va poder viatjar a Estats Units i estudiar, i tot el patiment de la seva infantesa es va compensar amb el que va venir després.
La seva lectura pot resultar feixuga si mai t’has trobat amb una novel·la d’un calibre autobiogràfic tan intens i descriptiu. El llibre conta una història real, viscuda i patida per el propi autor que l’escriu.
Hem de tenir present que Les cendres d’Àngela és alhora, una història col·lectiva, doncs engloba tota la situació econòmica, política i social, ensenyant-nos com era la vida a la Irlanda empobrida de la dècada dels anys 30 del segle XX. Aquell país enfonsat en la misèria, enemistat amb el Regne Unit i del que tothom volia marxar. A més de relatar la vida en Irlanda, Les cendres d’Àngela també és una història individual d’ambicions i de somnis per complir. És el desig d’emigrar als Estats Units el que empeny Frank a treballar per a pagar-se el viatge.Desig de millorar la seva vida i prosperar, que podem trobar actualment en aquells que ho arrisquen tot per tenir una oportunitat.
El llibre t’implica en la vida d’aquesta família que passa per tantes adversitats ; sovint sents impotència per el pare alcohòlic i et sorprèn com Frank aconsegueix sortir-se’n malgrat les malalties i les pèssimes condicions que va haver de fer front. En definitiva, aconsegueix captar l’interès del lector, i el punt de vista infantil està molt ben aconseguit. Si algun però en podríem trobar seria la irregularitat del ritme narratiu.
Una petita cita del llibre: "Los piojos son peores que las pulgas. Los piojos se agachan y chupan, y vemos nuestra sangre a través de su piel. Las pulgas saltan y pican, y son limpias, y nosotros las preferimos. Los bichos que saltan son más limpios que los bichos que se agachan. Todos acordamos que se acabaron las mujeres, los niños, los perros y los viejos vagabundos. No queremos tener más enfermedades ni infecciones.”
Hi ha una adaptació cinematogràfica de 1999, protagonitzada per Emily Watson i Robert Carlyle (The Full Monthy), la seva banda sonora està considerada un dels millors treballs del compositor John Williams.