Club de Lectura T-10

El proper dimecres 14 de novembre llegirem "Una suerte pequeña" de Claudia Piñeiro. Us oferim un petit comentari previ.
«El abismo atrae. A veces sin que seamos conscientes de esa atracción. Para algunos, atrae como un imán. Son los que pueden asomarse, mirar hacia abajo y sentirse capaces de saltar. Yo soy una de ellos».
Una dona torna a l’Argentina després de vint anys fora fugint d’una desgràcia ; no va poder afrontar el sentiment de culpa i la condemna social del seu entorn. Però qui torna és una altra: no té el mateix aspecte i la seva veu és diferent, ni tan sols es diu igual. La reconeixeran?
Mary Lohan, Marilé Lauria o Maria Elena Pujol - qui es, qui va ser, qui havia estat alguna vegada - torna al suburbi de Buenos Aires on va formar una família i va viure fins que va decidir fugir. Després d’amagar-se a Boston com a professora d’anglès per a estrangers, encara no acaba d’entendre perquè va acceptar regressar a un passat que s’havia proposat oblidar per sempre. Però a mesura que ho entén, entre trobades i revelacions inesperades, s’adonarà també que a vegades la vida no és ni destí ni casualitat i que potser el seu retorn no sigui una altra cosa que una petita sort: la de retrobar-se amb aquells que van formar part del seu drama personal, per a tenir la ocasió de redreçar el seu futur.
Una novel·la emocionant sobre l’abandonament i l’amor, que treu a la llum el dolor, la por, el sentiment de solitud de la seva protagonista, al temps que deixa entreveure els prejudicis, la manca d’empatia, l’odi i la rancúnia –i el terrible patiment que en poden arribar a infligir a una persona– d’un grapat de personatges que podem reconèixer fàcilment en qualsevol àmbit social. Aquest es el relat descarnat d’unes vides truncades per la fatalitat, que semblen interpel·lar al lector a propòsit de la possibilitat d’oblidar el passat veritablement, de soterrar-lo definitivament en algun racó de la memòria per a que faci menys mal. Tot i així, és molt humà pensar que sempre hi ha oportunitat per a l’esperança, per reeixir i per deixar-nos portar per la irrefrenable necessitat de viure.