El ruido y la furia, de W. Faulkner

El proper 14 de març, al Club de Lectura T10 llegim  El ruido y la furia, de William Faulkner.

Pensem què fragments, seleccionats del comentari de l'escriptor Alexis Ravelo, n'ofereixen una magnífica perspectiva:
"Publicada inicialmente en 1929: El ruido y la furia es su primera obra maestra y su cuarta novela.El propio Faulkner llegó a decir que era la obra que le inspiraba más ternura, la primera que había escrito en serio ...

A grandes rasgos, El ruido y la furia cuenta la decadencia y disolución de una familia de Mississippi, los Compson. Se trata de la típica familia blanca de rancio abolengo, que se ha ido empobreciendo paulatinamente. Asistimos a sucesos cruciales para la penúltima generación, formada por una chica, Caddy, y tres hermanos varones: Benji, discapacitado psíquico profundo sin capacidad para el lenguaje; Quentin, sensible y culto; y Jason, egoísta, mezquino y amargado.

La novela transcurre principalmente en un fin de semana de 1928 y en un día de 1910, pero en realidad, a través de los recuerdos de los personajes, y gracias a un apéndice final añadido posteriormente a su primera publicación, abarca casi un siglo de historia de la familia y, con ella, de historia de la humanidad, pues, en el fondo, la de los Compson es la historia de los nietos de quienes usurpan el poder e inventan una larga estirpe para justificar el expolio; de ese orgullo de estirpe que es lo único que les queda cuando pierden su botín empujados por la historia.

Pero lo más importante es el grandioso trabajo de experimentación que hay en El Ruido y la furia, porque la novela está dividida en cinco partes: la última, contada en una tercera persona focalizada en Dilsey, la criada negra de la familia; las otras tres narradas en primera persona, en forma de monólogo interior, por parte de cada uno de los tres hermanos varones: Jason, el tacaño; Quentin, atormentado por la incestuosa pasión que siente hacia su hermana Caddy, y (esto es lo que más llamó la atención en su momento) Jason, el idiota (o el loco). Esta es la sección que abre la novela, la de Benji, cuyos recuerdos irrumpen en su realidad inmediata en forma de monólogo interior para contarnos la infancia de los protagonistas. Faulkner quería hacer el relato por boca de alguien que sabe lo que ocurre, pero no sabe por qué. De ahí la referencia a los célebres versos de Macbeth, en los que se dice que la vida es un cuento contado por un idiota, lleno de ruido y furia, que no significa nada.

Y, de alguna manera, la vida de todos estos personajes gira en torno a los dos femeninos: Caddy, que deshonrará a la familia teniendo una hija ilegítima y será expulsada para siempre, y esa hija, a quien bautizarán con el nombre de su tío Quentin, y que se convertirá también en una adolescente indomable.

En El ruido y la furia hay de todo: estafas, suicidios, castraciones, huidas, intrigas, incesto y traición. Hay fracaso, pasiones imposibles, frustración, hipocresía y miseria. Y hay, sobre todo, literatura con mayúsculas, de esa que a veces no entra a la primera, pero que, si le damos una oportunidad, nos conmocionará y nos acompañará luego toda la vida.

No por casualidad se dice que Faulkner es uno de los más grandes escritores de la narrativa universal. García Márquez, Vargas Llosa, Juan Rulfo, o Juan Carlos Onetti reconocían su directa influencia. Y es, digamos, el novelista al que la mitad de los novelistas quiere parecerse cuando sean mayores. La otra mitad quiere parecerse a Hemingway. Es algo terrible, pero inevitable: siempre hay un momento en que te ves obligado a elegir entre los Beatles y los Rollings (...). En El ruido y la furia demuestra cómo todo un universo puede surgir a partir de los pantalones embarrados de una niña, cómo un reloj, una pelota de golf o una corbata pueden obsesionarnos durante páginas y más páginas igual que la espada de Beowulf o la Lámpara de Aladino (...). 

Habrá quien te diga que Faulkner es una autor difícil. Por supuesto, lo es. Pero no habrá quien te diga, sin mentirte, que no vale la pena leerlo. Y una buena forma de comenzar a hacerlo es esta novela a la que parecía querer especialmente."

David Safier

Davant cada nova novel·la seva, la pregunta és: Quina ocurrència esbojarrada n'haurà tingut aquesta vegada?
Més enllà de dades biogràfiques, us volem presentar unes quantes impressions a propòsit de la obra de David Safier:

Va donar-se a conèixer amb una dona morta en caure el WC d'una estació espacial en caure a la Terra i reencarnada en una formiga, amb Maleït Karma. Va continuar amb un Jesús despistat que tornava a la Terra dos mil anys després per a salvar el planeta de la destrucció, amb Jesús m'estima. Després va transportar una dona mitjançant una sessió d'hipnosi al cos d'en William Shakespeare a Jo, jo, jo... i Shakespeare. A Una família feliç, el llibre que hem llegit, el disbarat no és menor: una bruixa transforma una família en els monstres dels quals n'anaven disfressats a una festa.

Malgrat les tres novel·les semblin completament diferents entre elles, de fet es poden llegir en qualsevol ordre, veiem que hi ha força elements comuns entre elles, tot i que la temàtica és totalment distinta i no n'hi ha cap de personatge en comú.


- L' humor àgil, que no recorre al mal gust, hi és present a totes. És impossible no riure't amb algun dels passatges.


- Sempre hi ha elements de fantasia: la vida vista per una persona reencarnada en formiga, el viatge al passat dins del cos de Shakespeare, els monstres i la bruixa  ...


- La religió hi apareix de manera molt evident, fent un divertit repàs de les principals confessions: budisme,catolicisme i de manera indirecta hi surt també a Una família feliç, on els vampirs fan broma a propòsit de la seva afectació o no per la creu en funció si són cristians, jueus o ateus (gag que per cert, ja sortia a El ball dels vampirs, de Polanski)


- La protagonista sembla ser sempre la mateixa: una dona en lluita amb la seva situació vital i la seva soledat, en busca de l'amor i el reconeixement que se li escapa de les mans. Tot i que la protagonista de Una família feliç és més gran que les altres, és una dona fracassada professionalment, que ha deixat la seva carrera per tenir cura dels seus fills.

- Són novel·les al voltant de les tres-centes pàgines, de lectura ràpida.

- La crítica a la societat actual es dóna sempre, encara que amb molt d'humor, amb breus pinzellades d'actualitat que no sabem com resistiran el pas del temps (la crisi està present, per exemple, a Una família feliç)

Per saber-ne més, clickeu aquí.

Una Familia feliz, de David Safier

El proper dimecres dia 14, comentarem Una família feliz, de David Safier.

La família Van Kieren no és gaire diferent a la resta de les famílies. L’Emma, la mare, porta una llibreria que està a punt de fer fallida i es sent una fracassada. Frank, el seu marit, treballa tant que no té força ni temps ni ganes d’estar per ella. Ada, la seva filla preadolescent, ja no sap el que és aprovar una assignatura i el Max, el seu fill petit, està tancat en si mateix i en els seus llibres de zombies. Cap dels seus plans de futur s’ha materialitzat: va deixar una carrera prometedora en quedar-se embarassada i no només ha fracassat amb la llibreria, sinó que com a mare i esposa es veu un zero a l’esquerra. Per això, quan la seva antiga amiga Lena, que va ocupar el lloc i la oportunitat laboral a la qual ella va renunciar, la convida a una festa, veu la manera de reivindicar-se, perquè enfront el seu èxit professional ella té una família, amb la què hi assistirà.
Un desastre, doncs no podrà presumir ni de fills encantadors, ni de marit exemplar. Pot passar alguna cosa pitjor? Si, que en sortir de la festa, a la que han anat disfressats de monstres per equivocació, una bruixa els transformi en els monstres dels que van disfressats: Emma en vampira, Frank en Frankestein, Ada en mòmia i a Max en home-llop. Només si aconsegueixen transformar-se en una família unida i feliç podran escapar a la maledicció de la bruixa. Difícil ho tenen.

La novel·la no deixa de ser un retrat, edulcorat pel sentit de l’humor, d’una família  més propera del què volguéssim veure, on en un moment donat, els seus membres es plantegen què hi pinten allà. Que s’ho pregunti un nen, que al cap i a la fi s’hi ha trobat sense voler-ho, és normal, però que ho faci un adult és símptoma de sentir que la vida ens ha derrotat, que aquest resultat no és el projecte que teníem en ment quan ens vam casar. Aquesta sensació a vegades és inevitable quan els fills arriben a l’etapa adolescent: «Los dolores del parto solo eran un aperitivo de la adolescencia que te ofrece la naturaleza.» (pàg. 28). Molts paràgrafs són fidel reflex d’allò que es pot viure a qualsevol família: la sensació de no entendre res del que fan o pensen els fills: «Yo no entendía por qué siempre estaba mandando sms o chateando (...) Por qué siempre se tapaba los oídos con unos auriculares, por qué se había desfigurado con tatuajes su joven y precioso cuerpo, o por que era una tarea tan insoportable y hercúlea vaciar el lavavajillas.» (...) «En el cerebro de un adolescente se podría colgar un letrero con las palabras: "CERRADO POR REFORMAS".» (pàg. 31)
El començament de la obra és molt bo, amb el xoc generacional o conflicte amb els fills adolescents just en el pitjor moment de la vida d’un adult: quan es planteja què ha estat de la seva vida. Una situació que continua millorant amb ells convertits en monstres, la qual cosa dóna lloc a divertides situacions quan van comprovant els poders que tenen, fins el punt que els fills es plantegen si no estarien millor així.
En una reblada de clau a les pel·lícules de terror o els llibres de gènere, llegim detalls com aquest: «Si los vampiros no pueden mirarse al espejo, ¿cómo demonios se maquillan las mujeres vampiro? ¿Sin mirarse, como el payaso de McDonald's?.» (pàg 64) A causa de la transformació que pateix, Frank té dificultats per a expressar-se, per la qual cosa van apareixent hilarants dibuixos seus que il·lustren el que pensa o el que li passa.
Al llarg de la narració, l’humor va cedint terreny al desenvolupament de la trama, que es un pur disbarat. Amb això la història va una mica de més a menys, perdent força la part de crítica social, per a esdevenir una novel·la més d’en Safier: entretinguda, fàcil de llegir i amb un final sorprenent.

Per acabar, anunciar-vos que se n’ha fet una pel·lícula basada en la obra, amb el mateix titol a Espanya, que s’estrenarà el 23 de febrer.

Comentari basat en el text: http://www.elbuhoentrelibros.com/2013/01/una-familia-feliz-david-safier.html