Imatges de Nova York

Que una imatge val més que mil paraules és una de les frases més mentiroses que s'han escrit mai. Hi ha imatges que no valen absolutament res,... i què dir d'algunes paraules! Per sort, les paraules i les imatges mai s'han dedicat a aquestes misèries humanes de les lluites comparatives.

Al "Club de lectura T-10" tenim una enviada especial al Nova York virtual, SpecialSfer, d'ella són aquests dos descobriments:

• Manhattan, Woody Allen. 1979 de Javier Jaén.

Ens ha encantat, hem entrat a la pàgina de l'autor: Javier Jaén Benavides i encara ens dura l'encanteri. Per les imatges ...i per les paraules. Si algú dubtava del bon enteniment entre les imatges i les paraules...

• New York, New York... de Luis Urculo

Aquest vídeo ens arriba des de la pàgina Gràffica. Es tracta del vídeo creat per Estudio Luis Urculo amb motiu de la inauguració d'una botiga Zara a Nova York. Vés per on! El vídeo és genial, si ho voleu comprovar...

BSO de Nova York

Què no pot ser susceptible de tenir una banda sonora? Immersos en una cultura multimèdia és difícil no convertir la teva realitat en una realitat virtual on un passeig et porta a una pel·li, on t'agradaria fer Control+Z quan has dit o fet alguna cosa malament o no pots deixar de cantussejar la mateixa cançó sempre que veus aquell veí. Doncs, imagineu-vos una ciutat! I si la ciutat és Nova York les possibilitats de tenir una cançó al cap pensant o caminant per ella, segur que es multipliquen exponencialment!

Quan vam pensar en fer la seva banda sonora, ens vam posar uns límits: 

• Cançons de grups de Nova York: The Ramones, The Strokes, The Talkins Heads, Lou Reed, Beastie Boys, The Velvet Underground...

• Cançons que parlessin de Nova York: des dels ulls de John Coltrane, Tom Waits, Frank Sinatra, Alice Keys&Jay Z, James Brown, Sweater, Sex Pistols, Los Rebeldes...

Ens ha quedat una barreja ben eclèctica, però estem parlant de LA CIUTAT, de la més poblada dels Estats Units; era inevitable!

"El manantial" d'Ayn Rand

Mirades de Nova York.

L'origen és la novel·la d'Ayn Rand, El manantial i un bon punt d'arribada la pel·lícula de King Vidor. (Esplèndida!)

Conversa amb l'arquitecte protagonista de la novel·la, Howard Roark:

—¿Nunca ha pensado cuán pequeño se siente uno cuando mira al océano?
El rió

—Nunca. Ni mirando los planetas ni los picos de las montañas ni el gran cañón del Colorado. ¿Por qué tendría que pensar así? Cuando miro el océano, siento la grandeza del hombre. Siento la magnífica capacidad del hombre que creó ese barco para conquistar todo el espacio sin sentido. Cuando contemplo los picos de las montañas, pienso en los túneles y en la dinamita. Cuando contemplo los planetas, pienso en los aeroplanos.

—Sí, y ese sentido especial de sagrado arrobamiento que los hombres dicen que experimentan en la contemplación de la naturaleza… yo nunca lo he recibido de la naturaleza, sino de… – Se detuvo.

—¿De qué?
—De los edificios – murmuró–. De los rascacielos.
—¿Por qué no quería decirlo?
—No… sé.

—Yo daría la puesta de sol más hermosa por la vista de las líneas del los rascacielos de Nueva York, particularmente cuando uno no ve los detalles y sí solamente las formas. Las formas y los pensamientos que la han creado. El cielo sobre Nueva York y la voluntad del hombre hecha visible. ¿Qué otra clase de sentimientos necesitamos? Y después me hablan de peregrinaciones a algún santuario húmedo de la jungla, a un monstruo de piedra receloso, con una gran panza, creado por algún salvaje con lepra. ¿Quieren ver el genio y la belleza? ¿Buscan un sentido de lo sublime? Que vayan a Nueva York, a las costas del Hudson, Que contemplen y se arrodillen. Cuando miro la ciudad a través de mi ventana, no tengo la sensación de mi pequeñez, pero tengo la impresión de que si hubiera guerra y amenazara todo eso, me arrojaría yo mismo al espacio, sobre la ciudad, para proteger esos edificios con mi cuerpo.»

La pel·lícula és molt recomanable. Us deixo el 'famós' fragment de la defensa de l'arquitecte Howard Roark, és molt clarificador de les idees de l'escriptora.

"Los hijos del deseo" de Gabrielle Piquet

...mirades de Nova York.

I mai millor dit:

 

Això sí que és un bon skyline, oi? Aquesta vinyeta forma part del còmic que ens recomana Sfer i del que ens diu: 

"Un còmic que val molt la pena, tant pel dibuix (i les solucions que l'autora troba per plasmar la narració) com per la història. M'ha agradat molt".

Los hijos del deseo (2011). Gabrielle Piquet 

(Informació sobre l'autora)

Ediciones Sins Entido.

L'acció se situa a Laon, una població francesa on després de la segona guerra mundial s'hi va instal·lar una base militar nord-americana, donant peu al naixement d'un bon grapat de criatures de pare americà i mare francesa. El protagonista és fruit d'una d'aquestes unions, tot i que viu els seus orígens, i especialment la seva relació amb Nova York, on no ha estat mai, com una obsessió. Ell no va arribar mai a conèixer el seu pare, i la seva mare li va explicar que era d'aquella ciutat. El narrador ens va explicant la seva infantesa, la relació amb la seva mare, amant de la música i especialment del piano, la relació amb els companys d'escola, la seva evolució com a pintor, la incapacitat per establir una relació amorosa que l'ompli, i finalment el descobriment que desencadenarà el desenllaç de tot plegat.

"Brooklyn" de Colm Tóibín

Dimecres, 21 de març de 2012. Tertúlia
7è viatge del Club de lectura T-10 a Nova York

Brooklyn (2009). Colm Tóibín
Brooklyn. Edicions en català d'Amsterdam i de Lumen en castellà.

Una entrevista amb l'autor a Revista de Letras, la ressenya de Vicente Molina Foix al suplement Babelia del diari El País amb el títol de La contable de Enniscorthy i el retrat de Colm Tóibín que fa Winston Manrique Sabogal.

També podeu consultar la pàgina oficial de l'autor -en anglès-: Colm Tóibín.

I si voleu completar encara més el coneixement d'aquest autor, podeu llegir la entrada que li fan a la Wikipèdia -en català- o el comentari que fa l'Antonio Muñoz Molina al seu bloc Escrito en un instante, o l'article Las voces de Colm Tóibín que comença així:

Desde la primera línea en una historia de Colm Tóibín uno está sumergido por completo en una conciencia. Da igual que sea una novela o un cuento. La inmersión es la misma, y no cesa hasta el final, y en ningún momento escucha uno crujir los mecanismos de la construcción ni es distraído por la evidencia del estilo,...

P.D.: Gràcies a  l'aportació de la Matilde (De casa al club) afegim un enllaç de luxe: el comentari que el traductor del llibre al català, Ferràn Ràfols, va fer al seu bloc La màquina de fer llibres.

Més llibres de Nova York

...mirades de Nova York.


Si tu tens una poma, i jo tinc una poma, i les intercanviem, ambdós continuem tenint una poma. Si tu tens una idea, i jo tinc una idea, i les intercanviem, tindrem dues idees cadascú.

Bernard Shaw

Aquí us deixem el més semblant a dues idees: dos suggeriments,..., dos llibres,... Van acompanyats de dos fragments dels llibres que mostren dues visions i dos vincles amb la ciutat de Nova York totalment divergents.

• El primer suggeriment -amb mirada de Nova York inclosa- ens ve de la mà d'Sfer:

Olive Kitteridge (2008). Elisabeth Strout. Va ser premi Pullitzer 2009. Publicada a Espanya l'any 2010 per El Aleph Editores, a Catalunya va ser Premi Llibreter 2010.

"En el llibre que m'estic llegint ("Olive Kitteridge", d'Elizabeth Strout... llibre que us recomano de totes totes!), he trobat aquesta descripció de Nova York al començament d'un dels capítols (el titulat "Seguridad") que he pensat compartir amb vosaltres:

Era mayo y Olive Kitteridge se iba a Nueva York. En sus setenta y dos años, jamás había pisado la ciudad, aunque sí la había cruzado en coche en dos ocasiones muchos años atrás - con Henry al volante, preocupado por esta y aquella salida - y había visto su contorno a lo lejos, edificios sobre edificios, gris sobre gris. Le había parecido como una ciudad de ciencia ficción, construida en la Luna. No tenía ningún atractivo para ella, ni entonces ni ahora, aunque, cuando los aviones arrasaron las torres, Olive se había quedado llorando en su habitación como un bebé, no tanto por el país cuanto por la propia ciudad, que, de pronto, ya no le daba la impresión de ser un lugar extraño e inhumano, sino tan frágil como una clase de niños pequeños, osados en su horror."

Al BiblioBloc de la biblioteca Armand Cardona i  a les Lectures de l'Espolsada, entre altres, en parlen. 

•  El segon suggeriment ve de la lectura de les descripcions que Paul Auster fa dels llocs que, per bé o per mal, ha considerat casa seva. Vint-i-un!!. El nostre fragment és del canvi del quinzè al setzè, de Califòrnia a Nova York.

Diari d'hivern (2012). Paul Auster. 

"Us hi vau estar els sis mesos que us havieu donat, però no pas més. Califòrnia tenia moltes coses que la feien recomanable, i et vas enamorar del paisatge, de la vegetació, de l'aroma dels eucaliptus sempre present en l'aire, de les boires i les pluges d'estels que ho abracen tot, però al cap d'una temporada vas començar a enyorar Nova York, la immensitat i la confusió de Nova York, ja que com més coneixies San Francisco, més petita i avorrida et semblava... vas decidir que si havies de viure en una ciutat, havia de ser una ciutat gran, la ciutat més gran..."

"Café Julien" de Dawn Powell

Dimarts, 6 de març de 2012. Tertúlia
Club de lectura de la Biblioteca Josep Janés · L'Hospitalet

Café Julien (1954) Dawn Powell.
El títol original en anglès és The Wicked Pavilion

Diuen els editors de Lumen a la contraportada del llibre: Una magistral y divertida novela sobre el Nueva York de los años cuarenta. La recuperación de un clásico imprescindible.

Aquel invierno de 1948 en Nueva York unas ancianas morían de hambre en hoteles venidos a menos, dejando cajas llenas de andrajos y billetes de cien dólares; los amantes no encontraban cama; las hamburguesas costaban cuarenta centavos en la barra, y los camioneros pedían que se les doblara el sueldo para poder ofrecer a sus hijos la educación que les permitiría acceder a unas profesiones de prestigio en las que se morirían de hambre... Hay que conocer bien y amar mucho una ciudad para poder dibujarla con tan pocas palabras: ese es el caso de Dawn Powell, una mujer enamorada de Nueva York y de su gente, que eligió un restaurante en la esquina de Washington Square, se sentó en una de sus mesas de mármol, y desde ahí se dedicó a ver pasar la vida. Pintores, marchantes de arte, escritores primerizos, chicas con talento y arpías sin escrúpulos llenan el café Julien, un lugar donde las derrotas se diluyen en licor y el amor se aliña con la sonrisa cómplice de un camarero. Los días pasan, las arrugas cunden, y llegará el día en que se cerrarán para siempre las puertas del viejo restaurante, pero ahí, entre plato y plato, queda la vida de una ciudad y el talento de una autora que fue capaz de describir el mundo sin levantarse de su mesa. 

La opinión del editor: Henry James, Edith Wharton, Dorothy Parker... Buscábamos a alguien que continuara esa tradición, y finalmente encontramos a Dawn Powell. Con Café Julien Lumen inaugura una biblioteca destinada a rescatar sus mejores novelas, de las que Gore Vidal habla con el entusiasmo de quien vuelve a descubrir una joya olvidada.

• La tertúlia sobre Café Julien de Dawn Powell a la Biblioteca Josep Janés és una més -la número dotze- de les 18 activitats literàries sobre la ciutat de Nova York programades a les Biblioteques de L'Hospitalet al llarg del curs 2011-2012.