L'acabadora, de Michela Murgia

 

De cara a oferir unes pinzellades del llibre que llegirem properament,hem triat l'article de Lluís M. Alonso per la seva claredat i delicadesa:

Las Almas son nuestros parientes
(...) La Acabadora es la historia de la vida contada desde la propia vida y salpicada por la muerte. También, es la novela con la que Michela Murgia (Cabras, Cerdeña, 1972) obtuvo el Premio Campiello, el más prestigioso de Italia y, de paso, el mayor éxito literario de los últimos tiempos en el país transalpino. El testamento vital y la eutanasia, protagonistas del debate de la actualidad, están presentes en las páginas de esta conmovedora historia.

Estamos en la década de los 50 en Soreni, un lugar de Cerdeña donde cuesta trabajo entender ciertas cosas y en el que las mentes de los campesinos son tan estrechas como los fardos de pasto que forman el paisaje. Allí, viven una niña y una anciana, Maria y Bonaria Urrai, unidas por el vínculo de la adopción del alma, proveniente de la tradición sarda: los fillus de anima resumen el producto de la pobreza de una mujer y la esterilidad de otra. Maria Listru, como explica Michela Murgia al principio de su novela, era el fruto del alma tardía de la Tía Bonaria, la modista local que va, allá donde es requerida, de una casa a otra, a altas horas de la madrugada para mantener en secreto su segundo y piadoso oficio, ayudar a morir a los moribundos. Así, la mujer, cuya naturaleza le impide procrear, se convierte ante la mirada de la niña adoptada en un ángel de la muerte a la que los tullidos le piden que acabe con su sufrimiento. "La noche de Todos los Santos. Cuando se deja la puerta abierta para la cena de las almas, usted puede entrar y salir sin levantar sospechas. Por la mañana me encontrarán muerto en mi cama y pensarán que ha sido una desgracia".

Ayuda ante la Parca
La figura de la "accabadora" no está probada en Cerdeña pero permanece viva en la memoria colectiva tradicional. En las pequeñas sociedades de subsistencia al enfermo sin remedio se le veía más que otra cosa como una carga. Él mismo pedía que lo reconfortasen ayudándole a reunirse con la Parca, y la propia comunidad se ocupaba de ello. Los muertos, como los vivos, eran el problema de todos y todos intentaban buscar una solución. 

A Michela Murguia, que estudió Teología y se ha impuesto bucear en las costumbres que hacen distinta a su tierra de cualquier otro lugar del mundo, le preocupa, ella lo ha dicho en más de una entrevista, que en la actualidad se haya perdido la idea de la muerte como un hecho estrechamente vinculado con la vida. Producto de su reflexión, viene a comparar lo que significaba para un inválido vivir en las pequeñas comunidades sardas, donde el único aliento era el trabajo en el campo, con lo inútil que se puede llegar a sentir un enfermo en nuestros días, en los que la eficiencia y el rendimiento no dan tregua a la debilidad física. Para ella, no resulta extraño que en esta prueba a la que nos sometemos de juzgar la vida por su utilidad y no por su calidad, haya cientos de personas que se sientan inútiles y deseen emprender el otro camino. Tampoco le resultaría sorprendente, desde el punto de vista ético y vital, que la comunidad más cercana, la familia, los seres queridos, dijeran la última palabra sobre el porvenir inmediato de estas personas, en el supuesto de que  ya no pudiesen decidir sobre el tiempo que desean permanecer vivas.
En último caso y por lo que atañe a la literatura, resulta fácil leyendo las páginas de la novela de Michela Murgia sentir ese viento que a menudo lleva el olor de la tierra quemada, percibir los grandes silencios, los espacios de la vida que quedan sin explorar y masticar las palabras que, calcinadas por el sol, se vuelven a cada instante más intensas.  "Las almas nos conocen, son de nuestros parientes y por tanto no nos harán daño, porque además les hemos preparado la cena", piensa uno de los personajes.

 Alonso Valencia, Luis Maria. "Las Almas son de nuestros parientes". Dins: Levante: El Mercantil valenciano. Cultura (10/07/2011)

Robert Louis Stevenson

Fill d’una família acomodada, Robert Louis Stevenson va néixer a Edimburg el 13 de novembre de 1850 i va morir a l’illa de Vailima, el 3 de desembre de 1894.

A la segona meitat del segle XVIII, els Stevenson van ser pioners en la construcció de fars a la costa escocesa, considerada una de les més perilloses d'Europa.

Malgrat les pressions per continuar el llegat de la família, Robert Louis no va acabar els estudis d'enginyeria, per dedicar-se a la literatura. Com a herència indirecta, va rebre un llenguatge mariner molt ric que utilitzaria per donar realisme a les seves històries.

Per millorar el seu estat de salut – patia tuberculosi – el 1888 acaba establint-se amb la seva família a l’illa de Vailima, al Pacífic Sud. Amb el temps va guanyar-se el respecte dels natius, que l’anomenaren Tusitala, el contador d’històries.

Va morir d'un atac cerebral als 44 anys i el seu cos va ser enterrat a l’illa d'Upolu, al mont Vaea.

En un moment en què triomfava el realisme, al costat de contemporanis com Zola o Flaubert, ell va assolir l’èxit amb relats plens d’exotisme i aventures.

Més que oferir dades biogràfiques, preferim presentar-vos aspectes que imbriquen la vida de l’escriptor amb L’illa del tresor, la seva obra més coneguda. I per això, ens basem en un article del periodista Oriol Gràcia.

Com va nèixer L’illa del tresor?

Faltaven pocs dies per acabar l’agost de 1881. A la casa de camp que els Stevenson havien llogat als afores de Braemar a les Terres Altes d’Escòcia, quan plovia, l'escriptor matava les hores estirat al llit o al sofà, jugant als escacs amb el pare o pintant amb Samuel Lloyd, el seu fillastre de 13 anys. I va ser una tarda de pluja quan es va gestar L’illa del tresor. El petit Samuel feia esbossos amb una capsa d’aquarel·les. Stevenson s’hi va apropar i entre un i l’altre van començar a definir les formes d’una illa: van dibuxar-hi boscos, turons que emergien per sobre de la vegetació, també platges, badies i braços de mar. I quan ho van tenir enllestit, en Robert hi va escriure: L’illa del tresor. “Aquella imatge em va inspirar per agafar un paper i enumerar una llista de capítols”, explicaria anys més tard. El dia següent ja n’havia escrit les primeres pàgines, que va llegir en veu alta a la família per rebre’n l’opinió. Cap d’ells, però, no s’esperava que aquelles lectures fossin res més que un simple divertimento de final d’estiu.

L'argument: un fet històric

Un nen entremaliat, pirates amb lloro i pota de fusta, un mapa del tresor i una illa deserta al mar del Carib. L’argument de la novel·la és pur romanticisme. Però d’on havia tret aquells personatges? Com s’ho va fer Stevenson per descriure indrets paradisíacs i narrar aventures marítimes tan convincents? Segons Frank Gwyn, un dels seus biògrafs, “tot el seu llibre sembla construït a partir de materials d’altres llibres. Stevenson utilitza tots els seus recursos, tot allò que havia llegit i tot allò que havia observat”. Així, les descripcions dels esquelets que es poden llegir a L’illa del tresor ens remeten a la narrativa de l’escriptor Edgar Allan Poe; el lloro del pirata Joahn Silver el va agafar de la novel·la Les Aventures de Robinson Crusoe, de l’anglès Daniel Defoe i per definir el personatge de Billy Bones s’havia inspirat en els llibres d’història de Washington Irving. Però més enllà de la influència literària, hi ha algun esdeveniment històric que hagués desencadenat la imaginació de Robert Louis Stevenson? L’escriptor nord-americà John Amhrein es va plantejar la mateixa pregunta i després de gairebé deu anys d’investigació totes les pistes el van portar a l’illa de Normand, al Carib.

L'aventura

A finals de l'estiu de 1750 van arribar a la costa de Carolina del Nord els germans John i Owen Lloyd, arruïnats, des que tres anys abans una nau espanyola va abordar el seu vaixell i ho van perdre tot. A més, John va quedar coix i feia servir una pròtesi de fusta per substituir la seva cama perduda; per això era conegut amb el sobrenom de "Peg Leg", cama de fusta. Just dos dies després, fondejava al mateix port el vaixell espanyol Nuestra Señora de Guadalupe, comandat pel capità Juan Manuel Bonilla, amb problemes després d'haver estat desviat de la seva ruta de retorn a Espanya per una tempesta. El vaixell, carregat de tresors arreplegats a Amèrica, estava molt malmès i el capità Bonilla va comprar dues embarcacions: el Seaflower i el Mary, per transportar la valuosa càrrega. El 20 d'octubre, el Seaflower es va esfumar del port d'Ocracoke durant la nit. Al capdavant de la tripulació hi havia Owen Lloyd (el seu germà John es va haver de quedar a terra en veure's descobert) que consumava així la seva revenja contra els espanyols. Fugint de perseguidors, el Seaflower va fer parada a l'illa de Norman, a l'arxipèlag de les Illes Verges Britàniques on es va repartir el tresor i cadascú el va amagar en racons diferents. El rumor que uns pirates hi havien enterrat un tresor es va escampar com la pòlvora, atraient aventurers a la recerca de cofres de monedes. El capità Bonilla mai va recuperar el seu botí.

Relació germans Lloyd - família Stevenson

El besavi de Robert L. Stevenson, Alan Stevenson, i el seu germà, nadius de Glasgow, van fer les Amèriques i se sap que van ser a l'illa de Saint Kitts. Quan els germans Stevenson van arribar a les Antilles, ja feia més de vint anys del robatori del tresor del capità Bonilla però Charles Caines, el cunyat d'Owen Lloyd, encara era un dels principals propietaris de plantacions de sucre de l'illa de Saint Kitts. De fet, hi ha constància que Caines feia tractes amb diversos empresaris escocesos. És una incògnita si Charles Caines i els germans Stevenson van arribar a fer tractes i si el besavi de Robert Louis Stevenson va saber mai de la història dels cofres amagats, però a la base del mapa que acompanya les primeres edicions de la novel·la de L'illa del tresor s'hi llegeix una data: 1750, l'any de l'emboscada dels germans Lloyd contra el capità Bonilla. Si aquell apunt era una manera de fer l'ullet a la història que va inspirar l'obra és un enigma, encara avui, sense resposta.

Gràcia, Oriol. La veritable illa del tresor: l’aventura que podria haver inspirat la novel·la. Sàpiens. Núm.144 (jul. 2014) p. 42-45

Un clàssic imprescindible: L'illa del tresor, de R.L. Stevenson

Començarem aquest recorregut per les illes literàries amb el clàssic més clàssic, La isla del tesoro, de Robert Louis Stevenson. Una novel·la que sempre s'ha associat a la lectura juvenil, però que ningú no hauria de deixar de fer-ne una lectura a l'edat adulta.

Aquest curs, salparem el dimecres 14 d'octubre a les 19 h. amb la primera sessió del club de lectura, on farem un retrobarem amb en Jim i Long John Silver. Una aventura que no us podeu perdre.

Per anar fent boca, aquí us deixem un magnífic article d'Ernesto Filardi, "Clásicos que deberías leer aunque te digan que deberías leerlos: La isla del tesoro", aparegut a la revista Jot Down, i us recomanem donar una ullada a La isla del tesoro, Robert Louis Stevenson: el mapa de los sueños, amb textos d'entre altres de Mario Vargas Llosa, Alberto Manguel, Antonio Tabucchi, Fernando Savater o Luis Alberto de Cuenca, i il·lustracions de Fernando Vicente, Federico del Barrio, David Pintor o Darío García. El trobareu a la biblioteca!

il·lustració de David Pintor

Illes literàries

La Biblioteca Nacional d'Espanya acaba de publicar una entrada en el seu Facebook sobre el tema que ocuparà el proper curs del club de lectura T-10:

Islas literarias

"Lugares paradisíacos de evasión o de destierro y castigo, las islas siempre han proporcionado un microclima perfecto para la novela: concentran la acción, ponen a prueba el carácter de los personajes y su relación con la naturaleza – casi siempre en oposición a la idea de “civilización – y consigo mismos. 
Las islas ocupan un espacio significativo en la historia de la literatura, y casi todas son un personaje en sí mismo. Sus límites ayudan a dar forma a la narración, y siempre emanan el misterio, ya sea del ensueño y la utopía o de la pesadilla, jugando a ser metáforas mismas de la condición del individuo y de la sociedad. 

¿Habéis estado en alguna de estas islas que os proponemos? ¿Conocéis algunas otras islas literarias?"  http://goo.gl/hRR7qy

Properament publicarem l'itinerari de lectura.

Bon estiu!

Wilt de Tom Sharpe

Dimecres, 20 de maig de 2015. 
A les 7 de la tarda. Tertúlia 

Arribem al final d'aquest viatge de la mà d'una de les obres més representatives del gènere de l'humor anglès, Wilt del britànic Tom Sharpe.  
Al llarg de la lectura d'aquesta novel·la i mitjançant situacions totalment còmiques, acompanyades de personatges inversemblants;  el lector es submergeix en una crítica a la rectitud de la cultura anglesa i als tabús d'aquesta, en especial en l'àmbit sexual. 
Ara bé, Wilt és un llibre que no exigeix un permanent anàlisi crític. Permet al lector gaudir d'una bona estona i de contínues rialles amanida per personatges com el matrimoni format per Henry Wilt i la seva esposa Eva, nines de plàstic inflables, perruques i inspectors desballestats.

Un cop acabada la lectura (per així poder dir "em va agradar més el llibre"), podeu fer una ullada a l'adaptació cinematogràfica de la novel·la, del director Michael Tuchner (1990).

¡Noticia bomba! d'Evelyn Waugh

Dimecres, 18 de març de 2015. A les 7 de la tarda. Tertúlia 

Vuitena parada del nostre viatge literari cap a l'humor anglès.   

En aquesta ocasió l'obra escollida és ¡Notícia bomba! d'Evelyn Waugh;  Scoop n'és el títol original. Considerada una de les obres més representatives sobre el  periodisme anglès de l'època, anys 30 del segle XX.

La trama de la novel·la està basada en una experiència real de quan Evelyn Waugh va treballar per un diari anglès com a enviat especial, per tal de cobrir la inesperada invasió d’Abisinia, a la novel·la, la fictícia Ismailia. De la mà del personatge William Boot, Waugh presenta al lector personatges estrafolaris i situacions absurdes i delirants.

  

Al llarg de la l'obra observem com l’autor pren el món del periodisme com  a diana cap a on dirigir els dards plens d'ironia i sarcasme.   

Com a curiositats relacionades amb la novel.la. Al 1972 la BBC va   emetre un serial basat en la novel·la, i al 1987 es va produir una   adaptació cinematogràfica sota la direcció de Gavin Millar. 

A continuació, us deixem un enllaç a un article que  ofereix una molt bona dissecció de l'obra. Eveleyn Waugh, "Noticia  bomba". [El Guijarro Blanco, 4 d'octubre de 2009]

¡Britishmanía!

Per tots aquells que volgueu endinsar-vos uns quilòmetres més enllà en els dominis de la literatura anglesa us deixem a la vostra disposició, i per cortesia de Contexto Editores, tot un seguit de recomanacions literàries.