De viatge amb el T-10 de la Bòbila
T-10 és el club de lectura de la Biblioteca la Bòbila que us ofereix plaer i coneixement a partir d'un viatge literari organitzat en deu etapes. L’itinerari del “Club de lectura T-10” combina lectures, tertúlies, còmics, butlletins, xerrades o pel·lícules. És una proposta de 10 excursions lectores, 10 mirades diferents del lloc.
Després dels viatges literaris que hem fet a la ciutat de Nova York, a l'Europa Central, també anomenada Mitteleuropa i a Rússia, al peculiar humor anglès; o a les illes literàries, ens dirigim a la frontera i saltem a banda i banda..., entrem en el cor de la família, a la novel·la llatinoamericana actual, a la part fosca de França a la ciència-ficció,Infància i l'adolescència, Al marge: la mirada de l'outsider, Dones i feminisme , Novel·la romàntica. O no... .
I ara, Històrica Ens acompanyes?
Dimecres, 16 de novembre. A les 7 de la tarda. Tertúlia. Segona etapa del nostre viatge literari a la frontera.
En el verano de 1941, en una isla de Dalmacia, un oficial italiano de permiso por convalecencia entabla amistad con Simeone, un anciano con el que pasa las horas pescando. Éste le cuenta el caso de Emidio Orlich, su sobrino, un alférez del ejército austríaco, muerto en el frente durante la Primera Guerra Mundial en circunstancias en las que se mezclan coraje, sacrificio y traición.
Simeone se quedò con las pertenencias del joven: cartas que Emidio no llegó a enviar junto con la verdadera historia de su trágico final: un diario de sus últimos días.
El hombre suscita la fascinación del oficial por la suerte de Emidio e instaura, poco a poco, un juego de identificación entre los destinos de ambos soldados. Su historia mantendrá ocupado sentimentalmente al protagonista hasta después de la guerra. Las vicisitudes de dos jóvenes de generaciones distintas, envueltos en guerras también diferentes, convergen en el sugestivo paisaje adriático.
Franco Vegliani nos va descubriendo los secretos, las contradicciones, el pasado emocional y cultural de los personajes, que en primera instancia son vividos con naturalidad y sin significados políticos, pero después algunos aspectos van tomando tintes oscuros, como el recelo en función de la procedencia o lugar de origen.
La frontera también retrata la construcción ideológica de las confrontaciones político-territoriales.
Con una escritura melancólica y reflexiva, Vegliani nos habla de la libertad y de sus límites ; del reconocimiento de las propias fronteras y de la inestabilidad de éstas (tanto personales como geográficas).
Text basat en l'article homònim de Guillermo Lorén González.
De nen la seva mare li llegia històries i li va ensenyar a estimar Víctor Hugo. Quan tenia 19 anys va descobrir la fotografia i als 21, després d’haver conegut el gran Robert Doisneau, va entrar a treballar en la cèlebre Agència Rapho. “Em vaig quedar només un any perquè era molt independent”, diu abans de precisar que llavors feia sobretot fotos socials i polítiques.
És autor d’innumerables articles a la premsa francesa i estrangera, denunciant els abusos que es cometen al món.
La frontera, sobre els assassinats de Ciudad Juárez (Mèxic), va ser el seu debut en la literatura ; obra que va rebre el premi a la novel.la policíaca Michel-Lebrun el 2002. “Cada persona té els seus moments clau: el meu va ser el descobriment de la frontera mexicana”, afirma.
El darrer llibre seu, publicat en castellà, és Las cenizas del exilio (2016) entorn de la Guerra Civil espanyola.
Actualment és el responsable de l’Associació Nacional de Periodistes, Reporters, Fotògrafs i Cineastes (ANJRPC) francesa.
Per saber-ne més ...
Franco Vegliani (Trieste, 1915 – Malcesine, 1982) va néixer sota l’imperi austrohongarès. La seva mare era triestina i el seu pare era originari de Fiume (l’actual Rijeka).
Com a resultat de la Primera Guerra Mundial, va esdevenir ciutadà italià i va adoptar el cognom Vegliani en homenatge a la petita illa de Veglia (Krk), on havia passat part de la seva infantesa.
Durant la Segona Guerra Mundial, va participar a la Campanya del Nord d’Àfrica i va ser empresonat durant quatre anys a Egipte. Després de la guerra, va anar viure a Milà, on va treballar de periodista per a diversos diaris. Escriptor d’una gran sensibilitat, d’entre les seves obres, destaquen les novel·les Processo a Volosca (1958) i La frontera.
Per a més informació ...
Tertúlia. Bard, Patrick. La Frontera (Grijalbo).
Primera etapa del nostre viatge literari a la frontera.
La periodista Rosa Mora va entrevistar l’autor a propòsit del seu llibre, amb motiu de la Feria Internacional del Llibre de Guadalajara, per al diari “El País”. Uns fragments:
Lo que yo cuento sucedió entre 1994 y 1997. En aquellos tiempos no se hablaba tanto de globalización, pero descubrí la más dura y salvaje en la frontera norte de México, convertida en un laboratorio experimental. El Tratado de Libre Comercio entre Estados Unidos, Canadá y México permite la libre circulación de dinero y mercancías, pero no de personas.
Los propios mexicanos aseguran que es una ciudad donde ni el diablo quiere vivir.
Descubrí las condiciones de la vida fronteriza. En esos tiempos se instalaban cada semana 30 o 40 maquiladoras [fábricas de componentes y ensamblaje], pagaban precios del tercer mundo y además no tenían que pagar derechos de aduanas. Preferían contratar a mujeres porque eran más dóciles y tenían los dedos más pequeños, lo que les permitía trabajar mejor. Casi todas llegaron de zonas agrícolas del sur de México. Era la primera vez que salían de casa, no sabían nada, no tenían tradición obrera ni sindical.
¿Por qué asesinaron a esas mujeres? ¿Quién lo hizo? No lo sé, sólo sé que ese ecosistema del mal permitió que las mataran. Trabajaban en las maquiladoras miles y miles de chicas que cobraban un salario por primera vez, que querían ser independientes y divertirse después del trabajo, ir a las discotecas y a los bares. Al mismo tiempo, había prostitución y promiscuidad, un tremendo machismo y una tradición de violencia urbana. Ciudad Juárez es un lugar donde la vida no tiene gran valor. Yo creo que el objetivo no era matarlas, sino violarlas, pero si las asesinaban no podrían hablar. Y podían hacerlo con impunidad.
¿Quién lo hizo? Quizá un asesino en serie, una banda, algunos policías, un ejecutivo de alguna de las maquiladoras, sus chóferes... Cualquiera pudo hacerlo. Eran vidas desechables. Lo que sí sé es que ese pernicioso ecosistema lo permitió. Quiero añadir que Ciudad Juárez es un síntoma. La violencia contra las mujeres, los malos tratos, aumenta día a día. En España, en Francia, en muchas partes.
Per saber més sobre els feminicidis de Ciutat Juàrez, proposem una ponència presentada davant del Congrés dels Diputats del Govern de Mèxic per Patricia Ravelo Blancas, de la que us oferim un fragment:













- Recomana'ns en Twitter!
- Recomana'ns en Facebook!
- RSS
Contacte