De viatge amb el T-10 de la Bòbila

T-10 és el club de lectura de la Biblioteca la Bòbila que us ofereix plaer i coneixement a partir d'un viatge literari organitzat en deu etapes. L’itinerari del “Club de lectura T-10” combina lectures, tertúlies, còmics, butlletins, xerrades o pel·lícules. És una proposta de 10 excursions lectores, 10 mirades diferents del lloc.

Després dels viatges literaris que hem fet a la ciutat de Nova York, a l'Europa Central, també anomenada Mitteleuropa i a Rússia, al peculiar humor anglès; o a les illes literàries, ens dirigim a la frontera i saltem a banda i banda..., entrem en el cor de la família, a la novel·la llatinoamericana actual, a la part fosca de França a la ciència-ficció,Infància i l'adolescència. I ara, Al marge: la mirada de l'outsider. Ens acompanyes?

dilluns, 8 de setembre del 2014

Kiko Amat, una educació anglesa


Tres punts d'interès per nosaltres, connectats entre sí: les sèries còmiques angleses, l'escriptor Kiko Amat i la revista Jot Down.

A l'article Una educación inglesa, publicat el passat mes de febrer a la revista Jot Down, Kiko Amat ens parla de 10 sitcoms britàniques, al temps que ens explica el seu trànsit iniciàtic a les sèries còmiques angleses. Us deixo el començament de l'article:

«Mi primer recuerdo consciente de una sitcom inglesa es de 1985, con Els joves** (The Young Ones) de Ben Elton, que durante mi 1.º de BUP emitía TV3 en primicia nacional. Sumerjan la cosa en su adecuado contexto y manténganla allí, en remojo: antes de Els joves yo había visto a trompicones Un hombre en casa (y su secuela, Los Roper) en TVE, también la sensacional Caída y auge de Reginald Perrin, que no entendí (la emitieron en 1984, a mis trece años, y me perdí su lado cáustico). Quizás alguna más. Pero nadie me había avisado de que podía existir algo como The Young Ones. O, si lo hicieron, yo estaba demasiado ocupado examinando mi acneica tez como para prestar atención.»


«Aquel primer capítulo de The Young Ones me marcó. Lo pillé empezado, sin créditos de inicio. Mis padres, que sabían de mi reciente conversión a la anglofilia, me reclamaron en el salón, y me planté ante la TV justo cuando Vivyan (el punki) aparecía atravesando una pared con una pierna humana (ajena) en las manos. Sus compañeros televisivos de piso le exigían que se lavara las mismas antes de comer, así que Vivyan se dirigía —ostensiblemente pedo— al lavadero, lo destrozaba a patadas y realizaba sus abluciones con el superviviente chorrito de la pared. Su primera frase, ya sentado a la mesa, era (berreando): «VENGO DEL DEPÓSITO DE CADÁVERES». A mitad de capítulo anunciaban la aparición de un grupo musical, y eran… ¡Nine Below Zero! Una feroz banda mod de R&B, que arrancó a tocar por vía catódica su frenético «Eleven plus eleven».»

Kiko Amat
«Comprenderán que después de eso no cambiara de canal a Fortunata y Jacinta. Tenía yo catorce años, y Els joves parecía creada para nosotros, adolescentes hiperexcitados del uno al otro confín. Gracias a aquella TV3 (que debió hacerse con un paquete de oferta de la BBC, o algo), todo lo que vi por televisión a lo largo de los cuatro años siguientes fueron sitcoms inglesas, a cual mejor: Allo Allo, Black Adder, Bottom, Fawlty Towers, Red Dwarf… (aunque también la anodina Some mothers have’em).»

«Esa querencia se ha mantenido en lozano estado hasta hoy, a mis cuarenta y dos años. Casi todo lo que consigue interesarme aún son series cómicas inglesas.»

**La primera referència que vam fer a l'humor anglès en aquest bloc, va ser precisament relacionat amb la sèrie "Els joves", a l'anotació del 13 de juny: Una llàgrima per l'humor anglès. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada