El proper dimecres dia 14, comentarem Una família feliz, de David Safier.
La família Van Kieren no és gaire diferent a la resta de les famílies. L’Emma, la mare, porta una llibreria que està a punt de fer fallida i es sent una fracassada. Frank, el seu marit, treballa tant que no té força ni temps ni ganes d’estar per ella. Ada, la seva filla preadolescent, ja no sap el que és aprovar una assignatura i el Max, el seu fill petit, està tancat en si mateix i en els seus llibres de zombies. Cap dels seus plans de futur s’ha materialitzat: va deixar una carrera prometedora en quedar-se embarassada i no només ha fracassat amb la llibreria, sinó que com a mare i esposa es veu un zero a l’esquerra. Per això, quan la seva antiga amiga Lena, que va ocupar el lloc i la oportunitat laboral a la qual ella va renunciar, la convida a una festa, veu la manera de reivindicar-se, perquè enfront el seu èxit professional ella té una família, amb la què hi assistirà.Un desastre, doncs no podrà presumir ni de fills encantadors, ni de marit exemplar. Pot passar alguna cosa pitjor? Si, que en sortir de la festa, a la que han anat disfressats de monstres per equivocació, una bruixa els transformi en els monstres dels que van disfressats: Emma en vampira, Frank en Frankestein, Ada en mòmia i a Max en home-llop. Només si aconsegueixen transformar-se en una família unida i feliç podran escapar a la maledicció de la bruixa. Difícil ho tenen.
La novel·la no deixa de ser un retrat, edulcorat pel sentit de l’humor, d’una família més propera del què volguéssim veure, on en un moment donat, els seus membres es plantegen què hi pinten allà. Que s’ho pregunti un nen, que al cap i a la fi s’hi ha trobat sense voler-ho, és normal, però que ho faci un adult és símptoma de sentir que la vida ens ha derrotat, que aquest resultat no és el projecte que teníem en ment quan ens vam casar. Aquesta sensació a vegades és inevitable quan els fills arriben a l’etapa adolescent: «Los dolores del parto solo eran un aperitivo de la adolescencia que te ofrece la naturaleza.» (pàg. 28). Molts paràgrafs són fidel reflex d’allò que es pot viure a qualsevol família: la sensació de no entendre res del que fan o pensen els fills: «Yo no entendía por qué siempre estaba mandando sms o chateando (...) Por qué siempre se tapaba los oídos con unos auriculares, por qué se había desfigurado con tatuajes su joven y precioso cuerpo, o por que era una tarea tan insoportable y hercúlea vaciar el lavavajillas.» (...) «En el cerebro de un adolescente se podría colgar un letrero con las palabras: "CERRADO POR REFORMAS".» (pàg. 31)
El començament de la obra és molt bo, amb el xoc generacional o conflicte amb els fills adolescents just en el pitjor moment de la vida d’un adult: quan es planteja què ha estat de la seva vida. Una situació que continua millorant amb ells convertits en monstres, la qual cosa dóna lloc a divertides situacions quan van comprovant els poders que tenen, fins el punt que els fills es plantegen si no estarien millor així.
En una reblada de clau a les pel·lícules de terror o els llibres de gènere, llegim detalls com aquest: «Si los vampiros no pueden mirarse al espejo, ¿cómo demonios se maquillan las mujeres vampiro? ¿Sin mirarse, como el payaso de McDonald's?.» (pàg 64) A causa de la transformació que pateix, Frank té dificultats per a expressar-se, per la qual cosa van apareixent hilarants dibuixos seus que il·lustren el que pensa o el que li passa.
Al llarg de la narració, l’humor va cedint terreny al desenvolupament de la trama, que es un pur disbarat. Amb això la història va una mica de més a menys, perdent força la part de crítica social, per a esdevenir una novel·la més d’en Safier: entretinguda, fàcil de llegir i amb un final sorprenent.
Per acabar, anunciar-vos que se n’ha fet una pel·lícula basada en la obra, amb el mateix titol a Espanya, que s’estrenarà el 23 de febrer.
Comentari basat en el text: http://www.elbuhoentrelibros.com/2013/01/una-familia-feliz-david-safier.html
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada