De viatge amb el T-10 de la Bòbila

T-10 és el club de lectura de la Biblioteca la Bòbila que us ofereix plaer i coneixement a partir d'un viatge literari organitzat en deu etapes. L’itinerari del “Club de lectura T-10” combina lectures, tertúlies, còmics, butlletins, xerrades o pel·lícules. És una proposta de 10 excursions lectores, 10 mirades diferents del lloc.

Després dels viatges literaris que hem fet a la ciutat de Nova York, a l'Europa Central, també anomenada Mitteleuropa i a Rússia, al peculiar humor anglès; o a les illes literàries, ens dirigim a la frontera i saltem a banda i banda..., entrem en el cor de la família, a la novel·la llatinoamericana actual, a la part fosca de França a la ciència-ficció,Infància i l'adolescència, Al marge: la mirada de l'outsider, Dones i feminisme , Novel·la romàntica. O no... .
I ara, Històrica Ens acompanyes?

dimecres, 7 de maig del 2014 0 comentaris

"En una cambra i mitja" de Joseph Brodsky

Dimecres, 21 de maig de 2014. Tertúlia
Desena i última etapa del viatge literari a Rússia

Joseph Brodsky. En una cambra i mitja.
València: Publicacions de la Universitat de València, 2013.
Traducció d'Anna Torcal i Salvador Company. Introducció d'Antoni Munné.


En castellà podem trobar aquest text dins el volum d'assaigs literaris Menos que uno, publicat per Versal l'any 1987. Més endavant, l'any 2006, va ser l'editorial Siruela que va recuperar el conjunt de textos Menos que uno. Ensayos escogidos dins la col·lecció "El ojo del tiempo".

De fet, En una cambra i mitja va ser publicat en anglès, In a Room and Half dins el volum Less than one.

Us deixo, de moment, un parell de comentaris sobre el llibre que van aparèixer a la premsa al voltant de la seva publicació.

El periodista Ignasi Aragay va escriure, fa poc més d'un any, una ressenya al diari 'Ara': La petita família de Joseph Brodsky. Un tast:

És un petit text colpidor, tan petit com l’espai que evoca. Colpeix per la distància amb què Brodski recorda aquells anys,com si fossin una altra vida, a voltes com si els seus pares fossin uns estranys.El llibre també és el retrat cru d’una societat desangelada i una descarnada crítica política: els seus pares “van néixer i créixer lliures”, abans que arribés “l’estúpida escòria anomenada revolució, que per a ells, comper a altres generacions,volia dir esclavatge”.

“Cap país no ha dominat l’art de destruir les ànimes dels seus súbdits tan bé com Rússia”, escriu.

L'escriptor valencià Vicent Alonso al diari 'El País', en una ressenya que titula Una bomba de temps , escriu: 

No crec haver llegit mai un text memorialístic més corprenedor.

Pocs textos breus podrien comparar-se a En una cambra i mitja si ateníem la capacitat de reunir, acordats i sincronitzats amb perspicàcia, els records i la reflexió sobre el funcionament de la memòria i de l’oblit. 

La tria de l’espai vital, la cambra de petites dimensions, no és més que una encertada metonímia que remet al conjunt i que, a mesura que el relat es desenvolupa, dóna lloc a nous fragments de realitat recordada que malden per esdevenir símbols del tot que es pretén traslladar al lector.
dimecres, 9 d’abril del 2014 , 0 comentaris

Llibres russos

Butlletí núm. 3/2 del Club de lectura T-10: Llibres russos. Escriptors als qui cadria seguir la pista, tendències de la literatura russa dels segle XXI, temes principals de la narrativa russa actual, la conflictiva relació de la literatura russa amb el poder. Recomanacions.

dissabte, 5 d’abril del 2014 0 comentaris

"La última estación" de Michael Hoffman

Dimecres, 9 d'abril. Pel·lícula
Novena etapa del viatge literari a Rússia.
La última estación (2009) de Michael Hoffman

Después de casi cincuenta años de matrimonio, la condesa Sofía, esposa devota, amante apasionada, musa y colaboradora de León Tolstói, descubre de repente que su mundo se tambalea. En nombre de la nueva religión que acaba de crear, el gran novelista ruso renuncia a su título nobiliario, a sus propiedades e incluso a su familia en favor de la pobreza, el vegetarianismo y el celibato. Sofía se consume con justificada indignación cuando descubre que el leal discípulo de Tolstói, Vladimir Chertkov, a quien ella desprecia, puede haber convencido a su marido para que haga un nuevo testamento. El documento le daría los derechos de sus obras al pueblo ruso en vez de a su propia familia. El conflicto se vuelve tan intenso que Tolstói, a los 82 años, el personaje más mediático del mundo, abandona su casa en mitad de la noche, mientras su mujer alquila un tren para seguirle por toda Rusia. En este campo minado se mueve el nuevo ayudante de Tolstói, el naif Valentín Bulgakov, convirtiéndose en un títere, primero del intrigante Chertkov y luego de la herida y vengativa Sofía. Complicando aún más la vida de Valentín está la irrefrenable pasión que siente por Masha, un alma librepensadora que comparte los ideales de Tolstói, cuya postura poco convencional respecto al sexo y al amor, le imponen y le confunden. 


Trobareu una detallada ressenya de la pel·lícula al bloc La higuera i també la crítica de Javier Ocaña al diari El País: La religión tolstoniana. 
dimecres, 19 de març del 2014 0 comentaris

Sebastòpol, Crimea, Tolstoi

Hi ha vegades que la ficció il·lumina el món real, i n'hi ha d'altres que és l'actualitat qui reivindica la ficció. Qui sap? És molt probable que entenguem més Rússia després de llegir Tolstoi, Bulgàkov, Shalamov, Txékhov o Dovlàtov.


Editorial Reguera, 1946
De Lev Tolstoi, a la Biblioteca la Bòbila, hi ha un parell de joies editorials que la realitat de Crimea ens ha fet presents: els Relats de Sebastòpol que Tolstoi va publicar entre 1855 i 1856. Pertanyen al nostre fons de novel·la popular. El preu de venda al quiosc va ser de 4,5 pts. la primera i 5 pts., la segona. 

Editorial Dólar, anys 50.
Són relats que ens situen a la 'guerra de Crimea' de mitjans del segle XIX i, més concretament, al setge de Sebastòpol del què Tolstoi va ser testimoni de primera fila.
dimecres, 12 de març del 2014 0 comentaris

"La maleta" de Serguei Dovlàtov

Dimecres, 19 de març de 2013. Tertúlia
Vuitena etapa del viatge literari a Rússia

Serguei Dovlàtov. La maleta. Barcelona: LaBreu, 2010
(en castellà: RBA, 2012)

Us deixo un seguit d'enllaços amb ressenyes i valoracions del llibre, molt recomanables si voleu contrastar les vostres opinions abans de la tertúlia. I de cada enllaç, un fragment:
Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.

El personatge Dovlàtov –el que viu als resums biogràfics que acompanyen La Zona i La maleta, en el cas català, això és, l’expulsat de la universitat, el vigilant del camp de treball, el pres el periodista, el traficant, el guia, l’amic de Joseph Brodsky, l’alcohòlic, etc.- pot resultar prou fascinant com perquè no ens faci falta més per començar a llegir-lo. D’altra banda, la configuració dels llibres de Dovlàtov, en un cert contrapunt amb aquest estil tan sintètic que té alguna cosa d’aspre, és summament seductora.

Dovlàtov narra amb un humor càustic, corrosiu, que no busca la complicitat emotiva del lector amb el protagonista (ni amb els altres personatges que deambulen per les pàgines de l’obra) i que a vegades et deixa glaçat el somriure, ja que no amaga l’absurd de les relacions humanes ni els «horrors de la vida».
El protagonista dels relats s’enfronta amb una certa indolència a les situacions absurdes que se solen originar en qualsevol règim autoritari: «A totes les temptacions i els horrors de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència».

Després de llegir La maleta un arriba a la conclusió que la CIA era idiota. El paisatge que se’ns apareix de la Unió Soviètica és el d’una estructura que s’ensorra sense aturador. Com és possible que la CIA no pogués preveure la caiguda del Mur si Dovlatov vivia als EUA des dels anys 70 i publicava els seus llibres?. Quan llegeixes Dovlatov no saps si riure, plorar o plorar de riure.

La literatura de Dovlatov es penetrante y su estilo directo. En La maleta me impresionó un fragmento que retrata a su país: “Hace doscientos años el historiador Karamzín visitó Francia.Los emigrantes rusos le preguntaron: –En cuatro palabras,¿qué pasa en nuestro país? Karamzín sólo necesitó dos: –Que roban –respondió”.

I un descobriment estilístic que ens descobreix Màrius Serra:

“Dovlatov va escriure sempre amb una trava autoimposada que es perd a les traduccions. Va decidir que no inclouria mai dues paraules que compartissin inicial dins d’una mateixa frase. És a dir, qualsevol frase de la seva obra completa està sempre feta amb mots començats per una lletra diferent. Sembla que Dovlatov va respectar la trava sempre. I d’aquí que escrigui amb frases tan breus, per no repetir mai inicial.”



dilluns, 10 de març del 2014 0 comentaris

Editors i edicions de Serguei Dovlàtov


Áltera, Ikusager, Metáfora, LaBreu,... són exemples de petites editorials que han apostat en un moment donat per reivindicar les narracions de Serguei Dovlàtov. Apostes valuoses però poc reeixides comercialment.

Alguna d'aquestes editorials ja ha tancat, molts dels llibres que van editar ja no es troben. Per aquest motiu, són tan benvingudes la renovació, l'entusiasme i la dedicació que l'editorial LaBreu ha dedicat a Dovlàtov, publicant-lo per primer cop en català, amb traducció de Miquel Cabal. En castellà, una editorial comercialment potent i ben posicionada, RBA, ha publicat recentment La maleta amb la traducció de Justo E. Vasco.

  • Sobre Metáfora. (2010)

Un día entré y estaban saldando libros de la Editorial Metáfora, seguramente una de las pérdidas más tristes del mundo editorial de la pasada década, y no es exageración. Su fondo era admirable (ideal para mis gustos), el diseño homogéneo y atractivo, las traducciones buenísimas, pero quebró. Y su fondo acabó donde acaban todos, en ese purgatorio aséptico e impersonal, badulaque, alacena desastre que son los vips. Me compré todos los que pude. Y si llego a saber los autores que iba a descubrir, me hubiera proveído de otros ejemplares para regalar. Metáfora fueron los primeros en editar a Miljenko Jérgovic, recuperaron a Danilo Kis antes de que Jaume Valcorba y su Acantilado lo recuperaran de nuevo, editaron un texto inédito de Hrabal, y publicaron “La Maleta” de Sergéi Dovlátov.

  • Sobre Ikusager. (2006)

La cristalera de la fachada de la editorial Ikusager da buena idea del carácter de su propietario: un gran cartel con la leyenda Nunca mais, famosa por la catástrofe del petrolero Prestige, recibe al visitante. Dentro, dibujos originales de los ilustradores que han publicado con ella presiden los dos pequeños despachos en los que trabajan Ernesto Santolaya...

Santolaya mantiene su amor por las apuestas comprometidas. Si publicó a Paco Ignacio Taibo II, Arthur London, Antonio Altarriba o Michel del Castillo, su último descubrimiento es un novelista ruso, un maldito de la perestroika, Serguey Dovlátov, de quien acaba de publicar la contundente El compromiso, una cruda revisión de la última realidad de la antigua Unión Soviética.



  • Sobre l'obsessió d'editar Dovlàtov (2007) al bloc 'Artista abans conegut com...':

Artista [a punt de fer-se editor de LaBreu] recorda perfectament que el dia 12 de setembre de 2007 va firmar un paper que el vinclava per sempre a l'Editorial Suïcida. Un objectiu principal inajornable, indiscutible, innegociable: Dovlàtov. Comença, ara sí,  una tasca d'investigació més o menys silenciosa, una aventura increïble, plena de perills i reptes impossibles. Impossibles? I un carall. A veure, qui és aquest paio que ostenta els drets internacionals de Dovlàtov?

D'aquesta tasca d'investigació ja teniu els enllaços a l'entrada anterior d'aquest bloc.
divendres, 7 de març del 2014 0 comentaris

Moments Dovlatov

Crec que Dovlatov serà el descobriment d'aquest viatge a la Rússia literària, per diverses raons que anirem comentant. Segurament per la majoria de nosaltres és el més desconegut de tots els autors que hem programat: Tolstoi, Bulgàkov, Txékhov, Brodsky. Potser Shalamov també ha estat una troballa literària i humanament colpidora.

Fa molt poc, el passat mes de gener, una llibreria de Barcelona es va atrevir a organitzar una xerrada sobre Dovlàtov. Increïble! La llibreria es diu La impossible (Ara s'entèn) i ho van fer amb la complicitat de Labreu Edicions, que han publicat tres llibres de Dovlatov a la col·lecció La intrusa i de la qual aviat comentarem La maleta.

Foto de Dovlatov que trobem a l'edició en català de "La maleta"
Al bloc literari La segona perifèria podeu llegir 'curiositats' sobre aquesta foto i sobre Dovlatov. El seu autor, en Miquel Adam Rubiralta és un admirador (admirador és poc) de l'escriptor rus.

Precisament en Miquel Adam explica en un altre bloc seu (excel·lent), L'artista abans conegut com Subal Quinina, el procés, les peripècies i les emocions intenses de publicar el primer llibre de Dovlatov, La zona, i que va suposar la seva estrena com a editor a Labreu Edicions.

Us ho recomano, us poso els enllaços per ordre cronòlogic. Serà més clar.

Si us atreviu a llegir cadascun dels posts descobrireu la passió de l'ofici d'editor, tot el que hi ha al darrera: un lector apassionat i vehement, el desig de compartir, la lluita constant,... I també l'obsessió per un autor rus desconegut: Serguei Dovlàtov, del qual en parlarem aviat.

Subscriure's a: Missatges (Atom)