Al estar narrado en primera persona, Chéjov expresa por boca de Misáil
todas sus ideas sobre la corrupción, la avaricia, la pobreza y la
sinrazón que domina la sociedad. En suma, Mi vida se convierte en una
arenga bien argumentada contra todos los males de un pueblo enfermo que,
haciendo un anacronismo evolutivo (Chéjov no podía saber entonces a
dónde se dirigía su país) le llevaría solo dos décadas después a la gran revolución obrera que supuso un cambio en Rusia y en todo el mundo.
[Sobre Txékhov]:
La grandesa la mostra com el més gran observador de costums de la història. En un moment de la seva trajectòria va dir: “No he adquirit una perspectiva, ni filosòfica, ni religiosa, sobre la vida: tots els mesos la canvio, i per això he de limitar-me a descripcions de com els meus personatges s’estimen, es casen, tenen fills, parlen i moren.”
Fent això tant senzill, és un geni.
La Rússia de finals de segle XIX i els Estats Units de mitjan segle XX tenien un fet en comú que feia possible la rebel·lia: un jove podia bandonar la llar i trobar una feina que li permetés sortir-se’n fàcilment, sense luxes però sense problemes, amb la satisfacció de no fer el que s’esperava d’ell. Més enllà de l’estil directe i auster, això és el que tenen en comú Txèkhov i Bukowski: sense la possibilitat d’una mínima independència econòmica no hi ha trencament, niviatge, ni moltes vegades és possible la crítica.
Per això mateix, una de les millors definicions de la literatura de Txékhov ens l‘ha proporcionada Vladimir Nabokov en afirmar que els llibres de l‘insigne narrador
"són llibres tristos per a persones amb humor; és a dir,només el lector proveït de sentit de l‘humor sabrà apreciar com cal la seua tristesa". Vet ací un tret substantiu de la literatura de Txékhov i, en conseqüència,un requisit imperatiu per a
tot aquell que vulga apropar-s‘hi amb garanties.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada