(...) "En submergir-me en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” he recobrat la deliciosa sensació de goig i descoberta que vaig assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
La literatura és exactament això: un joc poderós on la realitat i la ficció es troben —“Blau del color del somni que sempre es veu després que s’ha somiat en colors i el que es recorda és un color terrible, més color que el de veritat”—, on la paraula i l’argument conflueixen, on el fons i la forma es dilueixen en una matèria duradora i indestriable; un regal sublim, que ens abstreu de tot, ens transporta i ens transforma; que ens fa i ens fa diferents; que ens duu més enllà per explicar-nos, precisament, el que no es pot explicar i, tanmateix, que, sense entendre-ho, ho entenguem: “Explicada, aquella nit sembla poca cosa, perquè les nits no es poden explicar”.
Escrita amb una gran saviesa narrativa, amb una mescla mesurada i encertadíssima d’una gran diversitat de registres literaris —des de l’oralitat pròpia dels contes de la vora del foc (“Avancem, doncs…”; “Aquí estem en plena escena…”; “Els qui saben les coses…”; “Diu que…”) fins a escenificacions diàfanament teatrals, combina a parts iguals poesia i patiment, sofriment i dolor: “aquest fill que duus al ventre serà el teu dolor i la teva alegria”.
La novel·la té alguna cosa d’homèric, d’èpic; o, més aviat d’antihomèric o antièpic: de l’èpica de la realitat, de la quotidianitat, d’un món proper, identificable, fet a mida humana, contradictòria, sovint irracional, intuïtiva, impulsiva, visceral: “I així el «caporal» es torna una figura mítica, però a la mitologia d’una gent que no sap, que ni tan sols s’imagina, que lluny està l’Stocchino, el protagonista, de l’heroisme”. Convertit al mateix temps en rondallaire i en (re)creador de mites, Fois retrata el cos i l’ànima de Sardenya. D’aquesta illa aïllada i desconeguda que, com el protagonista, és una resistent: “la voluntat no existeix, sobreviure només és qüestió de resistència”.
Un fet que pot portar a algú a assenyalar que és un llibre massa localista, excessivament sard, i, per tant, d’una capacitat de recepció limitada. I, tot i que errarà de ple la diagnosi, tindrà raó: no podria ésser més localista o particular: és sard i ben sard, com ho era L’acabadora de Murgia; ho és fins el moll de l’os, irrenunciablement; tant que la seva sarditat —si em permeteu el mot— ho impregna tot: respira, alena i transpira sarditat… per fortuna!
Perquè, com molt bé han entès els més grans escriptors, aquells que tenen assegurada la seva pervivència més enllà dels temps — Shakespeare, Cervantes, Goethe, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Dickens, Flaubert, Kafka, Proust, Joyce, Twain, Pla, Sales…—, la millor manera d’esdevenir universal és ésser pregonament localista; escriure sobre el que tens més a prop, i coneixes millor, com a paradigma del que és global i compartible; els que és propi com a model del que és comú".
Serrahima, Xavier. Memòria del buit : homèrica antièpica. Dins: Núvol: el digital de cultura (19.06.2015) <http://www.nuvol.com/noticies/memoria-del-buit-homerica-antiepica/> [Consultat: 10/12/15]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada