L'autor la va escriure amb intenció de ser destruïda, perquè hom diu que parla de la seva pròpia família ; que es salvés i fos publicada va ser qüestió de sort. Escrita entre 1970 i 1975, els últims anys de la seva vida, el llibre evoca la història dels habitants de Nuoro (Sardenya) la seva ciutat de naixement, quan ell era jove.
Molts autors han fet referència a la seva ciutat natal a les seves obres: Cabrera Infante amb La Habana, Mendoza amb Barcelona ... per a Satta però, Nuoro no és només l’entorn on es desenvolupen les vides dels seus personatges, sinó què és un protagonista més, en tant que es recolza en la seva descripció per a mostrar-nos el pas del temps i els canvis que comporten en les persones. En aquest sentit George Steiner, a l’article que va dedicar a la novel·la a The New Yorker, amb motiu de la seva traducció a l’anglès, va escriure: “Satta dóna la impressió d’haver portat dintre seu, durant mig segle, el material i el disseny d’ un llibre sobre el seu Nuoro natal i un escleròtic i sonambular epíleg als antics costums de la ciutat.”
L'estructura narrativa es vertebra al voltant de la família Sanna, en concret, del notari don Sebastiano i la seva dona Vicenza i els seus fills. A partir d’aquests personatges i les seves relacions, l'autor teix un relat coral sobre els veïns de Nuoro, on totes les vides estan imbricades. El punt de vista del narrador és omniscient: Satta en coneix cada història i sap com acaben, l'obra està concebuda com un tot i, per tot plegat se l’ha comparat amb García Márquez i Cien años de Soledad, però Satta no dóna concessió a la fantasia. Res de realisme màgic: la realitat de la vida, demolidora, moltes vegades és un llast que asfixia la vida dels protagonistes.
Satta, minuciós, ens presenta un retrat delicat i precís de les persones en narrar les seves històries, de la manera de viure i la misèria dels camperols davant la suficiència dels terratinents, del drama de ser diferents en un àmbit petit i conservador on les convencions oprimeixen... amb un punt de tendresa que no ens substreu d’explicar-nos també els episodis més cruels i esfereïdors, en la línia de Los Santos Inocentes de Delibes o Los Gozos y las Sombras de Torrente Ballester
S’han trobat paral·lelismes entre El Dia del Juicio i Mort de Dama de Villalonga pels personatges de dona Vincenza i dona Obdúlia, però Satta careix del cinisme salvatge de Villalonga: aquí no hi ha impostures, i a més, Satta sent afecte per les persones que retrata. Dona Vincenza es passa la vida amargada, ningunejada i menyspreada pel seu marit fins el punt que un dia ell li deixa anar “que està al món només perquè hi ha lloc”, però a la fi de la seva vida ella troba la manera de reivindicar-se. Don Salvatore és deu anys més gran, envelleix, perd facultats i dona Vincenza es pot permetre el luxe d’ignorar-lo, davant del seu desconcert. Com diu Satta “no s’adona que ara es ell qui comença a estar al món només perquè hi ha lloc”.
Qui subscriu aquest comentari se'l va llegir d'una tirada, seguint l'evolució de cada personatge ; quan Satta en talla el fil narratiu trobes que fa curt, perquè els has anat prenent afecte i vols continuar sabent-ne d'ells. Una sensació que t'assalta quan acabes de llegir-lo és l'emoció : tot el temps l'has continguda sense adonar-te'n i en acabar la deixes anar, et surt dels budells ... perquè El dia del juicio és un llibre molt dur. Dur com la vida dels habitants de Nuoro: els camperols mísers, enfrontats a una terra gasiva, i els ciutadans, en un moment de canvis polítics -esclat de la primera guerra mundial, primeres revoltes socials-, canvis de costums -els que se'n van a buscar fortuna fora- i en definitiva, de la transició inevitable cap a la modernitat dins de l'entorn conservador i resclos de la petita ciutat insular, on els esdeveniments es viuen com una pedregada en un estany. Una lectura molt recomanable.
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada