"La nit de l'oracle" de Paul Auster

Dimecres, 16 de maig de 2012. Tertúlia
9è viatge del Club de lectura T-10 a Nova York

Oracle Night (2004). Paul Auster
La nit de l'oracle edició en català d'Edicions 62 i La noche del oráculo d'Anagrama en castellà.

Tot i que havíem previst llegir Sunset Park, problemes logístics d'última hora ens van obligar a canviar de lectura i l'atzar... Oh! L'atzar!... ens ho va compensar i ens va oferir una de les lectures més austerianes possibles: La nit de l'oracle.

Passejades per Nova york, històries enllaçades, relligades, quaderns, llibretes, escriptors, casualitats, atzar,... Una novel·la sobre la vida, l'amor, la malaltia, la fragilitat, la mort,... 

Auster és un escriptor que es qüestiona, que es fa preguntes i que escriu per trobar les respostes. L'escriptura d'Auster és catàrquica, és una resposta a la vida. Les històries que ens explica ens fan compartir les incerteses de la vida, qüestionen les identitats, ensenyen la fragilitat de l'existència i mostren la potencialitat de la paraula.

Els companys de la Biblioteca Tecla Sala van elaborar un dossier informatiu sobre l'autor i el llibre. A la pàgina del "Taller de lectura de Liliana Costa" trobareu comentaris aclaridors i un punt de vista interessant.

Auster és un d'aquells autors que crea adicció en alguns lectors i, en canvi, deixa indiferents a altres. Un dels adictes va escriure: ...a mí Auster me parece un escritor que despierta generalmente toda mi simpatía literaria y que en cualquier caso siempre me parece sencillamente encantador. De la misma forma que le perdono todo, le agradezco los aciertos. Tiene la gracia como aliada, pertenece a esa clase de autores (como Stevenson, por ejemplo) de los que Fernando Savater dice que tienen encanto: "Ya sé que ésta no es una categoría científica de crítica literaria (...) sin embargo, cualquier verdadero lectors sabe a qué me refiero...". 

Enrique Vila-Matas a No soy Auster 

Pessics de Nova York

Tres pessics de Nova York. Diversos i estimulants.

• This is New York, book spine poem

Poemes amb els lloms dels llibres. Vet aquí la gràcia. És d'un enginy admirable. Aquest l'ha trobat i ens l'ha enviat la nostra habitual corresponsal SpecialSfer al Nova York virtual. Ve de Brain Pickings, d'on sinó?. La traducció l'hem fet a la Bòbila, no és ben bé la bona però ajuda a entendre (espero).

La gent s’escampa per tot arreu
Tot interpreta una esplèndida obra
Això és Nova York

El 'book spine poem' és fantàstic!

• New York al teatre Victoria de Barcelona.

Ain't Misbehavin és un musical, un dels grans èxits de la història dels musicals de Broadway. 

Harlem Swing "Ain't Misbehavin", s'instal·la al Teatre Victòria de Barcelona i el convertirà en un club de jazz del cor de Harlem. Són els bojos anys vint, els anys d'esplendor del Cotton Club, d'efervescència cultural a Nova York. A l'escenari dos homes i tres dones flirtegen, canten i ballen fins a la matinada. Una vetllada frenètica i d'alta freqüència, al ritme del swing, rhythm and blues i del jazz d'una banda de sis músics que interpreten, en directe, la música d'un dels grans pianistes i compositors de la història del swing y el stride piano, Thomas Wright "Fats" Waller.

Ain't Misbehavin es va estrenar al cabaret del Manhattan Theatre Club al febrer de 1978 com un petit espectacle però l'èxit i l'acollida del públic fou tan gran que es va convertir en un musical a gran escala al Longacre Theatre de Broadway al maig de 1978.

• Al Saló del Còmic de Barcelona, "un dels espectaculars originals del Winsor McCay, autor de Little Nemo in Slumberland, a qui aquest any li dediquen una expo".

Foto 'in situ': Sfer

 This is the Brooklyn Bridge! One of the wonders of the world...

Ja veieu: Nova York també s'escampa per tot arreu...

Imatges de Nova York

Que una imatge val més que mil paraules és una de les frases més mentiroses que s'han escrit mai. Hi ha imatges que no valen absolutament res,... i què dir d'algunes paraules! Per sort, les paraules i les imatges mai s'han dedicat a aquestes misèries humanes de les lluites comparatives.

Al "Club de lectura T-10" tenim una enviada especial al Nova York virtual, SpecialSfer, d'ella són aquests dos descobriments:

• Manhattan, Woody Allen. 1979 de Javier Jaén.

Ens ha encantat, hem entrat a la pàgina de l'autor: Javier Jaén Benavides i encara ens dura l'encanteri. Per les imatges ...i per les paraules. Si algú dubtava del bon enteniment entre les imatges i les paraules...

• New York, New York... de Luis Urculo

Aquest vídeo ens arriba des de la pàgina Gràffica. Es tracta del vídeo creat per Estudio Luis Urculo amb motiu de la inauguració d'una botiga Zara a Nova York. Vés per on! El vídeo és genial, si ho voleu comprovar...

BSO de Nova York

Què no pot ser susceptible de tenir una banda sonora? Immersos en una cultura multimèdia és difícil no convertir la teva realitat en una realitat virtual on un passeig et porta a una pel·li, on t'agradaria fer Control+Z quan has dit o fet alguna cosa malament o no pots deixar de cantussejar la mateixa cançó sempre que veus aquell veí. Doncs, imagineu-vos una ciutat! I si la ciutat és Nova York les possibilitats de tenir una cançó al cap pensant o caminant per ella, segur que es multipliquen exponencialment!

Quan vam pensar en fer la seva banda sonora, ens vam posar uns límits: 

• Cançons de grups de Nova York: The Ramones, The Strokes, The Talkins Heads, Lou Reed, Beastie Boys, The Velvet Underground...

• Cançons que parlessin de Nova York: des dels ulls de John Coltrane, Tom Waits, Frank Sinatra, Alice Keys&Jay Z, James Brown, Sweater, Sex Pistols, Los Rebeldes...

Ens ha quedat una barreja ben eclèctica, però estem parlant de LA CIUTAT, de la més poblada dels Estats Units; era inevitable!

"El manantial" d'Ayn Rand

Mirades de Nova York.

L'origen és la novel·la d'Ayn Rand, El manantial i un bon punt d'arribada la pel·lícula de King Vidor. (Esplèndida!)

Conversa amb l'arquitecte protagonista de la novel·la, Howard Roark:

—¿Nunca ha pensado cuán pequeño se siente uno cuando mira al océano?
El rió

—Nunca. Ni mirando los planetas ni los picos de las montañas ni el gran cañón del Colorado. ¿Por qué tendría que pensar así? Cuando miro el océano, siento la grandeza del hombre. Siento la magnífica capacidad del hombre que creó ese barco para conquistar todo el espacio sin sentido. Cuando contemplo los picos de las montañas, pienso en los túneles y en la dinamita. Cuando contemplo los planetas, pienso en los aeroplanos.

—Sí, y ese sentido especial de sagrado arrobamiento que los hombres dicen que experimentan en la contemplación de la naturaleza… yo nunca lo he recibido de la naturaleza, sino de… – Se detuvo.

—¿De qué?
—De los edificios – murmuró–. De los rascacielos.
—¿Por qué no quería decirlo?
—No… sé.

—Yo daría la puesta de sol más hermosa por la vista de las líneas del los rascacielos de Nueva York, particularmente cuando uno no ve los detalles y sí solamente las formas. Las formas y los pensamientos que la han creado. El cielo sobre Nueva York y la voluntad del hombre hecha visible. ¿Qué otra clase de sentimientos necesitamos? Y después me hablan de peregrinaciones a algún santuario húmedo de la jungla, a un monstruo de piedra receloso, con una gran panza, creado por algún salvaje con lepra. ¿Quieren ver el genio y la belleza? ¿Buscan un sentido de lo sublime? Que vayan a Nueva York, a las costas del Hudson, Que contemplen y se arrodillen. Cuando miro la ciudad a través de mi ventana, no tengo la sensación de mi pequeñez, pero tengo la impresión de que si hubiera guerra y amenazara todo eso, me arrojaría yo mismo al espacio, sobre la ciudad, para proteger esos edificios con mi cuerpo.»

La pel·lícula és molt recomanable. Us deixo el 'famós' fragment de la defensa de l'arquitecte Howard Roark, és molt clarificador de les idees de l'escriptora.

"Los hijos del deseo" de Gabrielle Piquet

...mirades de Nova York.

I mai millor dit:

 

Això sí que és un bon skyline, oi? Aquesta vinyeta forma part del còmic que ens recomana Sfer i del que ens diu: 

"Un còmic que val molt la pena, tant pel dibuix (i les solucions que l'autora troba per plasmar la narració) com per la història. M'ha agradat molt".

Los hijos del deseo (2011). Gabrielle Piquet 

(Informació sobre l'autora)

Ediciones Sins Entido.

L'acció se situa a Laon, una població francesa on després de la segona guerra mundial s'hi va instal·lar una base militar nord-americana, donant peu al naixement d'un bon grapat de criatures de pare americà i mare francesa. El protagonista és fruit d'una d'aquestes unions, tot i que viu els seus orígens, i especialment la seva relació amb Nova York, on no ha estat mai, com una obsessió. Ell no va arribar mai a conèixer el seu pare, i la seva mare li va explicar que era d'aquella ciutat. El narrador ens va explicant la seva infantesa, la relació amb la seva mare, amant de la música i especialment del piano, la relació amb els companys d'escola, la seva evolució com a pintor, la incapacitat per establir una relació amorosa que l'ompli, i finalment el descobriment que desencadenarà el desenllaç de tot plegat.

"Brooklyn" de Colm Tóibín

Dimecres, 21 de març de 2012. Tertúlia
7è viatge del Club de lectura T-10 a Nova York

Brooklyn (2009). Colm Tóibín
Brooklyn. Edicions en català d'Amsterdam i de Lumen en castellà.

Una entrevista amb l'autor a Revista de Letras, la ressenya de Vicente Molina Foix al suplement Babelia del diari El País amb el títol de La contable de Enniscorthy i el retrat de Colm Tóibín que fa Winston Manrique Sabogal.

També podeu consultar la pàgina oficial de l'autor -en anglès-: Colm Tóibín.

I si voleu completar encara més el coneixement d'aquest autor, podeu llegir la entrada que li fan a la Wikipèdia -en català- o el comentari que fa l'Antonio Muñoz Molina al seu bloc Escrito en un instante, o l'article Las voces de Colm Tóibín que comença així:

Desde la primera línea en una historia de Colm Tóibín uno está sumergido por completo en una conciencia. Da igual que sea una novela o un cuento. La inmersión es la misma, y no cesa hasta el final, y en ningún momento escucha uno crujir los mecanismos de la construcción ni es distraído por la evidencia del estilo,...

P.D.: Gràcies a  l'aportació de la Matilde (De casa al club) afegim un enllaç de luxe: el comentari que el traductor del llibre al català, Ferràn Ràfols, va fer al seu bloc La màquina de fer llibres.