¿Quién se inventa los chistes?

Del suplement Es. Estilos de vida del diari La Vanguardia, un reportatge d'Antonio Ortí: ¿Quién se inventa los chistes?. Interessant article sobre la 'creació de l'humor' i, de nou, l'humor anglès dels Monty Python serveix per situar el tema. Comença així...

En un célebre sketch de Monty Python titulado "The funniest joke in the world" (el chiste más gracioso del mundo), un hombre llamado Ernest Scribbler escribe un chiste tan colosal que nada más leerlo se muere de risa. Al poco, llega su mujer y se lo encuentra tirado en el suelo con una nota en la mano, así que la lee pensando en una carta de despedida, pero sufre el mismo ataque de risa y cae inánime sobre el escritorio. Horas después, la policía acordona la zona y Scotland Yard se hace cargo del asunto e intenta “sacar al chiste de la casa”. El primer gendarme que lo pretende fallece alborozado junto a un seto, por lo que el ejército no tarda en interesarse por el potencial militar del chiste asesino y su devastadora eficacia en un radio de 50 metros. Gran Bretaña está en guerra con Alemania, así que a los altos mandos se les ocurre en el invierno de 1943 traducirlo al alemán (a cada traductor se le asigna una única palabra después de acabar hospitalizado un intérprete que se atreve con dos vocablos) y lo que sucede a continuación es realmente… para morirse de risa.

"Europa Central", un buit que no s'ha omplert?

La I Guerra Mundial: la fi de la innocència

El 28 de juny del 1914 l’arxiduc i hereu del tron de l’Imperi Austrohongarès, Francesc Ferran, i la seva dona, Sofia Chotek, van ser assassinats a Sarajevo. Per primera vegada, un acte terrorista va ser el pretext d’una guerra. Els responsables polítics preveien que seria curta, però la Gran Guerra va durar quatre anys. Una carnisseria que va mobilitzar 65 milions de soldats, va esberlar tres imperis i es calcula que va provocar 20 milions de morts entre militars i civils. Avui fa cent anys i un dia d’aquell magnicidi, que va canviar per sempre més el món. “Era un estiu esplèndid com mai i prometia ser-ho encara més; tots miràvem al món sense inquietud”, escriu Stefan Zweig a El món d’ahir. L’autor retrata magníficament com milions de joves entusiastes i patriotes es van allistar a la guerra. Potser cap bala els va prendre la vida, però la guerra els va destruir. El segle XX no va començar el 1900, sinó amb el final de la Gran Guerra.

Així comença un interessant reportatge de Sílvia Marimon al diari "Ara": El drama del segle XX va començar amb eufòria. Són tres pàgines d'informació històrica, d'interpretació i de recomanacions de lectures sobre la primera guerra mundial. La referència a les memòries d'Stefan Zweig és molt oportuna, la lectura d'aquest llibre és un autèntic plaer i molt recomanable. 

El "Club de lectura T-10" va dedicar la segona temporada a viatjar literàriament a Mitteleuropa, una misteriosa destinació històrica i geogràfica i Stefan Zweig ens va servir de porta d'entrada. 

No hi ha dubte: qui tingui interès en saber què hi ha darrera de la idea d'Europa Central el millor és accedir al llibre L'atzar de la lluita: el concepte d'Europa Central al segle XX de Simona Skrabec.

En l'article de Juan José López Burniol, a "La Vanguardia" del passat 5 de juliol, L'ocàs d'una dinastia europea, també parlant de la primera guerra mundial, cita un altre dels autors centreeuropeus que vam llegir, Joseph Roth i, concretament el llibre que vam programar La cripta de los Capuchinos. Burniol comenta la destrucció de l'imperi d'Austria Hongria, apunta alguna de les causes i destaca una de les conseqüències: es va crear un buit a Centreeuropa que encara avui no s'ha omplert ni de bon tros. 

Entendre la complexitat de l'Europa Central és imprescindible per entendre la història d'Europa. I a nosaltres, l'itinerari literari que vam seguir ens hi va ajudar molt: Zweig, Musil, Roth, Madieri, Vegliani, Hrabal.    

Humor (negre)

Font: Diari "El País", 4 de juliol de 2014 

La risa es uno de los mejores vehículos de la empatía, el humor la más certera manera de efectuar protesta, o comentario político, de transmitir un mensaje profundo, de hacerlo memorable y arrancarle de cuajo la gravedad académica, la corrección política, el nihilismo.

Kiko Amat* a Humor o barbarie

*Amb Kiko Amat compartirem una tertúlia el dimecres, 1 d'octubre, per iniciar el viatge del club de lectura cap a l'humor anglès. Cayendo y riendo; lo mejor del humor inglés

Tornen els Python

El grup d'humoristes anglesos més irreverents del segle XX aprofita el proper tema del Club de lectura T10 de La Bòbila per tornar als escenaris. Thank you very much, Pythons!

Aquesta nit els Monty Python tornen a actuar, vint-i-vuit anys després de fer-ho junts per última vegada.

“¿Qui vol tornar a veure un grup d'avis que intenten recuperar la seva joventut? Eren divertits als anys seixanta, però ara...”. Sentit de l'humor anglès: qui diu això és Mike Jagger.

El passat mes de novembre van vendre 20000 entrades en 43'5 segons.

Creadors de La vida de Bryan (1979) i El sentit de la vida (1983). Humor irreverent, surrealista, sovint absurd i amb una forta càrrega de crítica social. Humor anglès.

Notícies del retorn:

• Monty Python a escena: el retorno al diari El País
• Monty Python se dan un homenaje prepóstumo a La Vanguardia
• Mike Jagger anuncia el regreso: son una panda de viejos arrugados a la revista Rolling Stone

"Somos nuestro sentido del humor"

Un cop anunciat el proper tema del "Club de lectura T-10": l'humor anglès, trobem notícies literàries sobre l'humor per totes bandes. Quina gràcia, no?

Il·lustració de Sean Mackaoui

És un fenomen paranormal que ja ens va passar amb Nova York, l'Europa Central i Rússia. Proposes un tema i no pares de trobar llibres sobre el tema que has triat. Sembla que això també passa quan estàs embarassada o quan ja has triat un model de cotxe.

El cas és que el suplement cultural "Babelia" del passat dissabte dedica un reportatge als llibres d'humor. D'una banda l'article Lloremos, pero de risa del filòleg i periodista Javier Rodríguez Marcos i de l'altra un llistat -molt personal- dels vuit escriptors d'humor imprescindible: Ocho fundadores de un humor nuevo -la meitat anglosaxons, dos d'ells 'british'- del periodista cultural i contracultural Jordi Costa.

Tal com diuen per anunciar el reportatge: La explosión de sátira es el buen legado de la crisis . El humor crece como arma y bálsamo. Jo em quedo amb la frase de l'Álex de la Iglesia: Somos nuestro sentido del humor. És cert i segurament els anglesos han fet del seu sentit de l'humor un tret distingit i distingible.

I em quedo també amb una notícia editorial d'aquests dies, realment interessant : la nova col·lecció -tan nova que encara no surt a l'apartat de 'Colecciones' de la seva web- de l'editorial Anagrama: La conjura de la risa amb uns quants noms que trobarem en el nostre viatge a Anglaterra: Sharpe, Bennet, Waughn,...

Ai! Si Paasilina fos anglès!!

Haurem de parlar més d'Anagrama i del seu editor, Jorge Herralde, un dels grans divulgadors de l'humor anglès literari al nostre país. La celebració dels 40 anys d'Anagrama va anar acompanyada de l'edició d'un volum amb onze dosis d'humor anglès: el mejor humor inglés.

Una llàgrima per l'humor anglès!

Tot just hem començat a fer la maleta per anar cap a Anglaterra i ja hem de deixar anar una llàgrima salada.

L'actor britànic Rik Mayall, conegut per la interpretació del paper de Rick, un dels protagonistes de la sèrie 'Els joves', s'ha mort a l'edat de cinquanta-sis anys, segons que informa la BBC.

Rick a "Els joves"

'The Young Ones', en anglès, emesa a començament dels anys vuitanta al Regne Unit, fou doblada al català per TV3 i es va convertir ràpidament en una sèrie de 'culte' pel seu humor càustic i irreverent. Us deixo el primer capítol per si voleu recordar aquells temps.

La sèrie fou escrita per Mayall mateix, amb el seu amic  Ben Elton i la seva companya Lise Mayer. El còmic i actor Alexei Sayle hi posava el material addicional. Mayall també va sortir a 'Filthy Rich & Catflap' (1986) amb Edmondson i Nigel Planer. El seu primer treball notable tot sol va ser la interpretació de parlamentari conservador Allan Allan Beresford B'stard a la comèdia 'The New Statesman' (1987-1992) a la televisió local de Yorkshire. Després, a 'Bottom' (1991-1992, 1995), novament amb Adrian Edmondson, amb qui interpretava papers semblants als de 'Els joves'. Així mateix va treballar en alguns films, com ara 'Drop Dead Fred' i sis episodis còmics amb el títol comú 'Rik Mayall presents' el 1993. Va aparèixer en la primera temporada de 'L'escurçó negre' i va enregistrar algunes escenes d'Harry Potter i la pedra filosofal' que no van ser incloses en el muntatge final.

Al llarg del viatge a Anglaterra veurem com l'humor anglès (barreja de sàtira social, surrealisme, humor negre i excentricitats) salta de la literatura -novel·les, còmics i teatre- al cinema i a la televisió. Els joves és un exemple clar.

Brutal Rússia!

Cap país no ha dominat l’art de destruir les ànimes dels seus súbdits tan bé com Rússia.

Joseph Brodsky 

a En una cambra i mitja

[Tragèdia]

Fotograma de la pel·lícula "En una cambra i mitja"

[Lirisme]

Allò que la memòria té en comú amb l’art és l’habilitat per a la selecció, el gust pel detall. La memòria conté precisament detalls, no la imatge completa; els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer. (…) Més que res, la memòria s’assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú.

Joseph Brodsky

a En una cambra i mitja