La família vivia en una casona de fusta en Berkeley i passava els estius a una granja de la vall de Napa. “Durant la segona guerra mundial”, recorda Le Guin, “tots els meus germans van ingressar al servei militar i els estius en la vall es van tornar solitaris, únicament els meus pares i jo en la vella casa. No hi havia televisió llavors; una vegada al dia enceníem la ràdio per a escoltar les notícies de la guerra. Aquests estius de solitud i silenci —una adolescent vagabundejant pels pujols, sense companyia, sense ‘res a fer'— van ser molt importants per a mi. Crec que va ser llavors que vaig començar a fer-me una ànima.”
Una de les seves primeres trobades decisives va ser amb l'obra de Rudyard Kipling, de qui va aprendre el que serà l'essència mateixa de la seva pròpia escriptura: “Kipling és capaç de contar una història en quatre o cinc nivells simultanis”, comentarà després. El taoisme també seria essencial per a la seva visió del món.
Le Guin va aprendre a escriure als cinc anys i en la seva formació, va tenir la sort de trobar suport i solidaritat de família i amics. “Quan era jove, els pocs escriptors grans que vaig conèixer em van animar, i els escriptors que conto ara com amics són gent generosa amb un fort sentit de comunitat. Em mantinc lluny dels escriptors que consideren l'art com una competència per a assolir fama, diners, premis, etcètera. El que importa és el treball”.
La seva educació, eminentment acadèmica, la va dur a interessar-se per la lectura i l'escriptura, i als 11 anys va enviar un manuscrit a la coneguda revista Astounding Science Fiction, que va ser rebutjat, però el fet ens dóna una idea de l'embranzida creativa que ja es gestava en la ment de Úrsula. Va ingressar en l'Escola Radcliffe de la Universitat d'Harvard, en la qual es va graduar en l'any 1951; posteriorment va assistir un any a les classes de la Universitat de Columbia, en la qual va fer un postgrau de llengües romàniques.
En tots els registres de l'escriptura de Úrsula Le Guin són evidents els seus interessos fonamentals: taoisme, anarquisme, feminisme, antropologia i sociologia.
El seu univers no és un reducte escapista, sorgeix d'un profund compromís (tant humanista com polític, social i cultural) que permet situar la seva literatura en el punt més àlgid de l'experiència humana: les seves novel·les són veritables simfonies que examinen, com en molt pocs casos, l'ampli ventall de les contradiccions (però també de les possibilitats) de les persones.
Le Guin ha creat una obra silenciosa i estentòria. Silenciosa perquè no juga el joc dels sorolls quotidians ni es presta a la faràndula de l’èxit fàcil i el best-seller (el que no contradiu la seva enorme celebritat en cercles cada vegada més amplis ; la seva obra, traduïda a setze idiomes, conta amb centenars de milers de lectors). Estentòria perquè bé pot trobar-se en ella la saviesa i profunditat que tant falten en el nostre temps.
És en aquest sentit que també en aquesta obra reposa l'única resposta vàlida a si existeix o no una literatura femenina: existeix si no es proposa a priori com a tal ; si va més enllà de totes les barreres genèriques i si hi inclou una mirada capaç de disseccionar les contradiccions de la civilització i llençar-los la llum del coneixement ancestral, en consonància amb aquesta declaració de principis: “La realitat és un peix fugisser que de vegades només pot ser atrapat en una xarxa d'encisos, o amb l'ham de la metàfora” (Les claus de l'aire, 1996).
En 1988, l’escriptor Slawek Wojtowicz li pregunta: “Si pogués triar un lloc i un temps per a viure, quan i on seria?” Le Guin respon: “Seria aquí i ara. Per què? Perquè aquests són el meu temps i el meu espai, i el meu ‘ésser' està ara i aquí. Crec que el fet que en aquest aspecte no podem triar és molt interessant, i extremadament important”.
Aquesta “gran dama” de la fantasia i la ciència ficció completa una de les carreres més variades d'aquests gèneres: des de la poesia fins als llibres infantils i els assajos. Al llarg de la seva activitat com escriptora, ha guanyat diversos premis Hugo i Nebula, i va ser guardonada Gran Mestra per l'Associació d'escriptors Nord-americans de ciència ficció i fantasia (SFWA), la primera dona en assolir-ho.
S’ha dit en nombroses ocasions que seria mereixedora del Premi Nobel de Literatura sinó fos perquè les editorials i els crítics han catalogat la seva obra dins del gènere marginal de la “ciència ficció”, “fantasia” o “juvenil”.
En 1958 ella i A. Le Guin, amb qui s'havia casat a París en 1953, es van establir en Portland, Oregon, a una casona victoriana situada en Thurman Street, a la riba de Forest Park —una reserva ecològica en la part nord-oest de la ciutat—, des d'on es gaudeix d’una esplèndida vista del Mount St. Helens. Mig segle més tard hi continua vivint —bé podria dir-se irradiant- des d'allà.
Article basat en l'entrada del bloc de Terraxaman.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada