"La maleta" de Serguei Dovlàtov

Dimecres, 19 de març de 2013. Tertúlia
Vuitena etapa del viatge literari a Rússia

Serguei Dovlàtov. La maleta. Barcelona: LaBreu, 2010
(en castellà: RBA, 2012)

Us deixo un seguit d'enllaços amb ressenyes i valoracions del llibre, molt recomanables si voleu contrastar les vostres opinions abans de la tertúlia. I de cada enllaç, un fragment:

• Jordi Puntí, escriptor. La maleta de Dovlatov. Un article publicat a la revista L'Avenç (desembre 2010).
  

Una constant de les obres de Dovlàtov és que costa de definir si són ficció o memòria personal. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria i alhora reflectir l’absurditat de la vida quotidiana sota el comunisme. Ell mateix deia que li costava sentir-se escriptor. Se sentia narrador, sobretot, algú que treballa des de l’oralitat per arribar a la paraula exacta i lacònica.

• Borja Baguña, professor de teoria literària i escriptor. Dovlatovlàndia. Al bloc de la llibreria Proa Espais (juliol 2011)

El personatge Dovlàtov –el que viu als resums biogràfics que acompanyen La Zona i La maleta, en el cas català, això és, l’expulsat de la universitat, el vigilant del camp de treball, el pres el periodista, el traficant, el guia, l’amic de Joseph Brodsky, l’alcohòlic, etc.- pot resultar prou fascinant com perquè no ens faci falta més per començar a llegir-lo. D’altra banda, la configuració dels llibres de Dovlàtov, en un cert contrapunt amb aquest estil tan sintètic que té alguna cosa d’aspre, és summament seductora.

• Lluis Oliván, escriptor . La indiferència. A la Revista Lletres (març 2011)

Dovlàtov narra amb un humor càustic, corrosiu, que no busca la complicitat emotiva del lector amb el protagonista (ni amb els altres personatges que deambulen per les pàgines de l’obra) i que a vegades et deixa glaçat el somriure, ja que no amaga l’absurd de les relacions humanes ni els «horrors de la vida».

El protagonista dels relats s’enfronta amb una certa indolència a les situacions absurdes que se solen originar en qualsevol règim autoritari: «A totes les temptacions i els horrors de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència».

• Albert Sánchez Piñol al diari Ara. (Gener 2011)

Després de llegir La maleta un arriba a la conclusió que la CIA era idiota. El paisatge que se’ns apareix de la Unió Soviètica és el d’una estructura que s’ensorra sense aturador. Com és possible que la CIA no pogués preveure la caiguda del Mur si Dovlatov vivia als EUA des dels anys 70 i publicava els seus llibres?. Quan llegeixes Dovlatov no saps si riure, plorar o plorar de riure.

•  Màrius Serra. Dovlatov i la dobladora. Al diari La Vanguardia (Abril 2011)

La literatura de Dovlatov es penetrante y su estilo directo. En La maleta me impresionó un fragmento que retrata a su país: “Hace doscientos años el historiador Karamzín visitó Francia.Los emigrantes rusos le preguntaron: –En cuatro palabras,¿qué pasa en nuestro país? Karamzín sólo necesitó dos: –Que roban –respondió”.

I un descobriment estilístic que ens descobreix Màrius Serra:

“Dovlatov va escriure sempre amb una trava autoimposada que es perd a les traduccions. Va decidir que no inclouria mai dues paraules que compartissin inicial dins d’una mateixa frase. És a dir, qualsevol frase de la seva obra completa està sempre feta amb mots començats per una lletra diferent. Sembla que Dovlatov va respectar la trava sempre. I d’aquí que escrigui amb frases tan breus, per no repetir mai inicial.”

Editors i edicions de Serguei Dovlàtov

Áltera, Ikusager, Metáfora, LaBreu,... són exemples de petites editorials que han apostat en un moment donat per reivindicar les narracions de Serguei Dovlàtov. Apostes valuoses però poc reeixides comercialment.

Alguna d'aquestes editorials ja ha tancat, molts dels llibres que van editar ja no es troben. Per aquest motiu, són tan benvingudes la renovació, l'entusiasme i la dedicació que l'editorial LaBreu ha dedicat a Dovlàtov, publicant-lo per primer cop en català, amb traducció de Miquel Cabal. En castellà, una editorial comercialment potent i ben posicionada, RBA, ha publicat recentment La maleta amb la traducció de Justo E. Vasco.

• Sobre Metáfora. (2010)

Un día entré y estaban saldando libros de la Editorial Metáfora, seguramente una de las pérdidas más tristes del mundo editorial de la pasada década, y no es exageración. Su fondo era admirable (ideal para mis gustos), el diseño homogéneo y atractivo, las traducciones buenísimas, pero quebró. Y su fondo acabó donde acaban todos, en ese purgatorio aséptico e impersonal, badulaque, alacena desastre que son los vips. Me compré todos los que pude. Y si llego a saber los autores que iba a descubrir, me hubiera proveído de otros ejemplares para regalar. Metáfora fueron los primeros en editar a Miljenko Jérgovic, recuperaron a Danilo Kis antes de que Jaume Valcorba y su Acantilado lo recuperaran de nuevo, editaron un texto inédito de Hrabal, y publicaron “La Maleta” de Sergéi Dovlátov.

Font: http://librerialapecera.blogspot.com.es/2010/04/cuando-vivia-en-madrid-iba-mucho-los.html

• Sobre Ikusager. (2006)

La cristalera de la fachada de la editorial Ikusager da buena idea del carácter de su propietario: un gran cartel con la leyenda Nunca mais, famosa por la catástrofe del petrolero Prestige, recibe al visitante. Dentro, dibujos originales de los ilustradores que han publicado con ella presiden los dos pequeños despachos en los que trabajan Ernesto Santolaya...

Santolaya mantiene su amor por las apuestas comprometidas. Si publicó a Paco Ignacio Taibo II, Arthur London, Antonio Altarriba o Michel del Castillo, su último descubrimiento es un novelista ruso, un maldito de la perestroika, Serguey Dovlátov, de quien acaba de publicar la contundente El compromiso, una cruda revisión de la última realidad de la antigua Unión Soviética.

Font: http://elpais.com/diario/2006/01/02/paisvasco/1136234409_850215.html

• Sobre l'obsessió d'editar Dovlàtov (2007) al bloc 'Artista abans conegut com...':

Artista [a punt de fer-se editor de LaBreu] recorda perfectament que el dia 12 de setembre de 2007 va firmar un paper que el vinclava per sempre a l'Editorial Suïcida. Un objectiu principal inajornable, indiscutible, innegociable: Dovlàtov. Comença, ara sí,  una tasca d'investigació més o menys silenciosa, una aventura increïble, plena de perills i reptes impossibles. Impossibles? I un carall. A veure, qui és aquest paio que ostenta els drets internacionals de Dovlàtov?

D'aquesta tasca d'investigació ja teniu els enllaços a l'entrada anterior d'aquest bloc.

Moments Dovlatov

Crec que Dovlatov serà el descobriment d'aquest viatge a la Rússia literària, per diverses raons que anirem comentant. Segurament per la majoria de nosaltres és el més desconegut de tots els autors que hem programat: Tolstoi, Bulgàkov, Txékhov, Brodsky. Potser Shalamov també ha estat una troballa literària i humanament colpidora.

Fa molt poc, el passat mes de gener, una llibreria de Barcelona es va atrevir a organitzar una xerrada sobre Dovlàtov. Increïble! La llibreria es diu La impossible (Ara s'entèn) i ho van fer amb la complicitat de Labreu Edicions, que han publicat tres llibres de Dovlatov a la col·lecció La intrusa i de la qual aviat comentarem La maleta.

Foto de Dovlatov que trobem a l'edició en català de "La maleta"

Al bloc literari La segona perifèria podeu llegir 'curiositats' sobre aquesta foto i sobre Dovlatov. El seu autor, en Miquel Adam Rubiralta és un admirador (admirador és poc) de l'escriptor rus.

Precisament en Miquel Adam explica en un altre bloc seu (excel·lent), L'artista abans conegut com Subal Quinina, el procés, les peripècies i les emocions intenses de publicar el primer llibre de Dovlatov, La zona, i que va suposar la seva estrena com a editor a Labreu Edicions.

Us ho recomano, us poso els enllaços per ordre cronòlogic. Serà més clar.

• Estar massa a prop
• Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (I)
• Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (II)
• Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (III)
• Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (IV)
• Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (V)
• Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (VI)
• Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (VII)
• Distribuir buits

Si us atreviu a llegir cadascun dels posts descobrireu la passió de l'ofici d'editor, tot el que hi ha al darrera: un lector apassionat i vehement, el desig de compartir, la lluita constant,... I també l'obsessió per un autor rus desconegut: Serguei Dovlàtov, del qual en parlarem aviat.

Sobre "La meva vida" d'Anton Txékhov

• Javier Herrero al bloc El desconsciente:  

Al estar narrado en primera persona, Chéjov expresa por boca de Misáil todas sus ideas sobre la corrupción, la avaricia, la pobreza y la sinrazón que domina la sociedad. En suma, Mi vida se convierte en una arenga bien argumentada contra todos los males de un pueblo enfermo que, haciendo un anacronismo evolutivo (Chéjov no podía saber entonces a dónde se dirigía su país) le llevaría solo dos décadas después a la gran revolución obrera que supuso un cambio en Rusia y en todo el mundo.

• David Castillo a la ressenya La llegenda s'engrandeix, al diari Avui:

[Sobre Txékhov]: La grandesa la mostra com el més gran observador de costums de la història. En un moment de la seva trajectòria va dir: “No he adquirit una perspectiva, ni filosòfica, ni religiosa, sobre la vida: tots els mesos la canvio, i per això he de limitar-me a descripcions de com els meus personatges s’estimen, es casen, tenen fills, parlen i moren.” Fent això tant senzill, és un geni.

• Vicenç Pagés a la ressenya Txékhov i Bukovski, al suplement cultural Presència: 

La Rússia de finals de segle XIX i els Estats Units de mitjan segle XX tenien un fet en comú que feia possible la rebel·lia: un jove podia bandonar la llar i trobar una feina que li permetés sortir-se’n fàcilment, sense luxes però sense problemes, amb la satisfacció de no fer el que s’esperava d’ell. Més enllà de l’estil directe i auster, això és el que tenen en comú Txèkhov i Bukowski: sense la possibilitat d’una mínima independència econòmica no hi ha trencament, niviatge, ni moltes vegades és possible la crítica.

• Vicent Alonso, Morros de porc gogolians, al Quadern de cultura de l'edició valenciana del diari El País

Per això mateix, una de les millors definicions de la literatura de Txékhov ens l‘ha proporcionada Vladimir Nabokov en afirmar que els llibres de l‘insigne narrador "són llibres tristos per a persones amb humor; és a dir,només el lector proveït de sentit de l‘humor sabrà apreciar com cal la seua tristesa". Vet ací un tret substantiu de la literatura de Txékhov i, en conseqüència,un requisit imperatiu per a
tot aquell que vulga apropar-s‘hi amb garanties.

"La meva taula" (Txékhov)

Trobat al twitter d'en Pere Sureda, editor de llarga trajectòria.  

La taula de Txékhov:

Diu: Me apasionan los espacios de trabajo de los escritores!

"La meva vida" d'Anton Txékhov

Anton Txékhov
La meva vida
Barcelona: Minúscula, 2011

Ressenya d'Enric Sòria publicada al diari Ara:

Cròniques de la desolació

La meva vida (Minúscula) és una nouvelle d'Anton Txékhov escrita en primera persona, en què el protagonista ens relata la seua peripècia vital, sense patetisme ni exasperació, com la confessió en veu baixa d'un experiment fallit que desemboca en la soledat. 

ENRIC SÒRIA | 21/12/2011 Diari Ara

En una ciutat provinciana, el fill d'un membre de la classe dirigent desobeeix el pare -un arquitecte mediocre, ancorat en els seus prejudicis- i intenta complir els seus anhels d'una vida més justa. La seua conducta xoca contra les normes socials i el protagonista esdevé un pària als ulls de quasi tots. Alhora, la seua visió del món es va tenyint d'amargor, mentre observa que la sordidesa d'esperit i la duresa de cor és patrimoni comú tant dels opressors com dels oprimits, en un cercle viciós sense sortida, en què la veritat o l'art no poden fructificar o bé es transformen en un succedani histriònic, un altre joc social embrutidor.

La meva vida és una nouvelle d'Anton Txékhov escrita en primera persona, en què el protagonista ens relata la seua peripècia vital, sense patetisme ni exasperació, com la confessió en veu baixa d'un experiment fallit que desemboca en la soledat. Tot el relat se sosté en el to, retingut però ferm, ple d'una amargor sense rancúnia ni penediment, com si assistírem a l'ineluctable descabdellament d'una fatalitat. La conclusió, continguda i saturada d'implícits, és devastadora. No hi ha redempció, ni tan sols culpables. Tot passa i res no passa, perquè el món continua girant com una sínia absurda i immutable que ens empresona a tots d'una manera o d'una altra.

Txékhov va dir una vegada que la seua literatura volia plantejar preguntes, no donar respostes. Per això els seus relats són reveladors i alhora estranyament inquietants. Manté la gran tradició russa -aquí hi ha molt de Turguènev i Dostoievski- i hi afegeix una qualitat molt seua, una mirada neta, inquisitiva i fondament adolorida sobre la realitat social i l'ànima humana, que és un enigma múltiple. Intuïm que hi ha molt d'autobiogràfic en aquest relat (el pare brutal, la rebel·lia juvenil, la decepció de fons) i també que només ens esbossa les línies de superfície d'aquest bildungsroman desesperat, que ens corprèn més perquè tot just l'entreveiem. Aquest és el segon relat llarg de Txékhov que publica Minúscula, en excel·lent versió d'Àngels Llòria, qui sap mantenir la fluïdesa i el to mitigat i altament implícit d'aquest extraordinari narrador subtil que era el seu autor. N'esperem més.

"Relats de Kolimà" de Varlam Shalamov

Dimecres, 22 de gener de 2014. Tertúlia
Sisena etapa del viatge literari a Rússia

Relatos de Kolimá de Varlam Shalámov. Barcelona: Editorial Minúscula (2007).

Poques vegades ens ha coincidit la lectura d'una creació literària 'portentosa' (en paraules de Jaume C. Pons) i fruit d'una experiència tan 'profunda, crua, dolorosa, patidora' amb ressenyes i anàlisis de comentaristes tan aclaridors i savis, com és el cas dels traductors Ricardo San Vicente o Marta Rebón. Amb ells podeu complementar la vostra i pròpia experiència lectora.

• Shalámov, relatos de la vida en el infierno de Ricardo San Vicente a La Vanguardia.

• La fragilidad de la cultura de Marta Rebón al suplement 'Babelia' del diari El País.

"L'any passat la magnífica -i delicada- editorial barcelonina Días Contados publicà el primer volum dels Relats de Kolimà de Varlam Xalàmov, amb una traducció al català sotsobradora de Xènia Dyakonova i José Mateo".

A Núvol, el digital de cultura, va aparèixer una ressenya de Jaume C. Pons. Recomanable:

• Kolimà o el planisferi de l'extenuació.

El professor Jordi Llovet també es va fer ressó de la publicació en català dels Relats de Kolimà al 'Quadern' dels diari El País, tot i que de manera molt més concisa.