Sobre "La meva vida" d'Anton Txékhov

• Javier Herrero al bloc El desconsciente:  

Al estar narrado en primera persona, Chéjov expresa por boca de Misáil todas sus ideas sobre la corrupción, la avaricia, la pobreza y la sinrazón que domina la sociedad. En suma, Mi vida se convierte en una arenga bien argumentada contra todos los males de un pueblo enfermo que, haciendo un anacronismo evolutivo (Chéjov no podía saber entonces a dónde se dirigía su país) le llevaría solo dos décadas después a la gran revolución obrera que supuso un cambio en Rusia y en todo el mundo.

• David Castillo a la ressenya La llegenda s'engrandeix, al diari Avui:

[Sobre Txékhov]: La grandesa la mostra com el més gran observador de costums de la història. En un moment de la seva trajectòria va dir: “No he adquirit una perspectiva, ni filosòfica, ni religiosa, sobre la vida: tots els mesos la canvio, i per això he de limitar-me a descripcions de com els meus personatges s’estimen, es casen, tenen fills, parlen i moren.” Fent això tant senzill, és un geni.

• Vicenç Pagés a la ressenya Txékhov i Bukovski, al suplement cultural Presència: 

La Rússia de finals de segle XIX i els Estats Units de mitjan segle XX tenien un fet en comú que feia possible la rebel·lia: un jove podia bandonar la llar i trobar una feina que li permetés sortir-se’n fàcilment, sense luxes però sense problemes, amb la satisfacció de no fer el que s’esperava d’ell. Més enllà de l’estil directe i auster, això és el que tenen en comú Txèkhov i Bukowski: sense la possibilitat d’una mínima independència econòmica no hi ha trencament, niviatge, ni moltes vegades és possible la crítica.

• Vicent Alonso, Morros de porc gogolians, al Quadern de cultura de l'edició valenciana del diari El País

Per això mateix, una de les millors definicions de la literatura de Txékhov ens l‘ha proporcionada Vladimir Nabokov en afirmar que els llibres de l‘insigne narrador "són llibres tristos per a persones amb humor; és a dir,només el lector proveït de sentit de l‘humor sabrà apreciar com cal la seua tristesa". Vet ací un tret substantiu de la literatura de Txékhov i, en conseqüència,un requisit imperatiu per a
tot aquell que vulga apropar-s‘hi amb garanties.

"La meva taula" (Txékhov)

Trobat al twitter d'en Pere Sureda, editor de llarga trajectòria.  

La taula de Txékhov:

Diu: Me apasionan los espacios de trabajo de los escritores!

"La meva vida" d'Anton Txékhov

Anton Txékhov
La meva vida
Barcelona: Minúscula, 2011

Ressenya d'Enric Sòria publicada al diari Ara:

Cròniques de la desolació

La meva vida (Minúscula) és una nouvelle d'Anton Txékhov escrita en primera persona, en què el protagonista ens relata la seua peripècia vital, sense patetisme ni exasperació, com la confessió en veu baixa d'un experiment fallit que desemboca en la soledat. 

ENRIC SÒRIA | 21/12/2011 Diari Ara

En una ciutat provinciana, el fill d'un membre de la classe dirigent desobeeix el pare -un arquitecte mediocre, ancorat en els seus prejudicis- i intenta complir els seus anhels d'una vida més justa. La seua conducta xoca contra les normes socials i el protagonista esdevé un pària als ulls de quasi tots. Alhora, la seua visió del món es va tenyint d'amargor, mentre observa que la sordidesa d'esperit i la duresa de cor és patrimoni comú tant dels opressors com dels oprimits, en un cercle viciós sense sortida, en què la veritat o l'art no poden fructificar o bé es transformen en un succedani histriònic, un altre joc social embrutidor.

La meva vida és una nouvelle d'Anton Txékhov escrita en primera persona, en què el protagonista ens relata la seua peripècia vital, sense patetisme ni exasperació, com la confessió en veu baixa d'un experiment fallit que desemboca en la soledat. Tot el relat se sosté en el to, retingut però ferm, ple d'una amargor sense rancúnia ni penediment, com si assistírem a l'ineluctable descabdellament d'una fatalitat. La conclusió, continguda i saturada d'implícits, és devastadora. No hi ha redempció, ni tan sols culpables. Tot passa i res no passa, perquè el món continua girant com una sínia absurda i immutable que ens empresona a tots d'una manera o d'una altra.

Txékhov va dir una vegada que la seua literatura volia plantejar preguntes, no donar respostes. Per això els seus relats són reveladors i alhora estranyament inquietants. Manté la gran tradició russa -aquí hi ha molt de Turguènev i Dostoievski- i hi afegeix una qualitat molt seua, una mirada neta, inquisitiva i fondament adolorida sobre la realitat social i l'ànima humana, que és un enigma múltiple. Intuïm que hi ha molt d'autobiogràfic en aquest relat (el pare brutal, la rebel·lia juvenil, la decepció de fons) i també que només ens esbossa les línies de superfície d'aquest bildungsroman desesperat, que ens corprèn més perquè tot just l'entreveiem. Aquest és el segon relat llarg de Txékhov que publica Minúscula, en excel·lent versió d'Àngels Llòria, qui sap mantenir la fluïdesa i el to mitigat i altament implícit d'aquest extraordinari narrador subtil que era el seu autor. N'esperem més.

"Relats de Kolimà" de Varlam Shalamov

Dimecres, 22 de gener de 2014. Tertúlia
Sisena etapa del viatge literari a Rússia

Relatos de Kolimá de Varlam Shalámov. Barcelona: Editorial Minúscula (2007).

Poques vegades ens ha coincidit la lectura d'una creació literària 'portentosa' (en paraules de Jaume C. Pons) i fruit d'una experiència tan 'profunda, crua, dolorosa, patidora' amb ressenyes i anàlisis de comentaristes tan aclaridors i savis, com és el cas dels traductors Ricardo San Vicente o Marta Rebón. Amb ells podeu complementar la vostra i pròpia experiència lectora.

• Shalámov, relatos de la vida en el infierno de Ricardo San Vicente a La Vanguardia.

• La fragilidad de la cultura de Marta Rebón al suplement 'Babelia' del diari El País.

"L'any passat la magnífica -i delicada- editorial barcelonina Días Contados publicà el primer volum dels Relats de Kolimà de Varlam Xalàmov, amb una traducció al català sotsobradora de Xènia Dyakonova i José Mateo".

A Núvol, el digital de cultura, va aparèixer una ressenya de Jaume C. Pons. Recomanable:

• Kolimà o el planisferi de l'extenuació.

El professor Jordi Llovet també es va fer ressó de la publicació en català dels Relats de Kolimà al 'Quadern' dels diari El País, tot i que de manera molt més concisa. 

Kolimà

Diu la 'wikipèdia' que Kolimà, de vegades transcrit Kolymà, és una regió del nord de la república de Sakhà, a l'extrem est de Rússia. Kolimà és tan diferent d'altres regions asiàtiques, i ho és en tants aspectes, que es pot considerar metafòricament com un món apart. L'allunyament i l'aïllament, la severitat del clima, i les condicions de vida molt dures han fet d'aquest infern glaçat un indret singular de Sibèria.

La capital de Kolimà és Magadan. Aquest petit poble de pescadors va desenvolupar-se ràpidament en una activa colònia penitenciària. Centenars de milers de presoners hi arribaven cada any, destinats als camps de treball. Constituïen la població de Magadan i del país que l'envoltava, i se'ls considerava destinats a treballar fins a la mort, perquè cap retorn no havia estat previst. Conseqüentment, Magadan, que comptava només amb 165 cases l'any 1935, va esdevenir en mig segle una ciutat de 165 000 habitants.

La regió rep el seu nom del riu Kolimà, de 2.129 km de llarg, i que drena una conca de 680 000 quilòmetres quadrats. Aquesta conca està constituïda per muntanyes al sud i a l'est, que atenyen els 3.000 metres al mont Txen, a la serralada de Txerski, i per la vasta plana de Kolimà al nord, on el riu s'esmuny cap a l'oceà Àrtic. El seu cabal, de 4.060 metres cúbics per segon, és el sisè major de Rússia, després del del Ienissei, l'Obi, l'Amur i el Volga. El riu Kolimà roman glaçat a una profunditat d'alguns metres durant més o menys 250 dies a l'any, i només està lliure de glaç des de principis de juny a principis d'octubre.

Aquesta regió ha esdevingut tristament coneguda en haver estat la destinació principal dels deportats en l'URSS de Stalin i un dels llocs on s'ubicaven els GULAG. Principalment és coneguda a través dels relats de Varlam Shalamov.

 

Desde los bosques nevados...

Desde los bosques nevados. Memoria de escritores rusos (2010) de Juan Eduardo Zuñiga.

Aun cuando se trata de una colección de ensayos, Desde los bosques nevados se lee como un libro de relatos que engarza con frescura ideas, análisis y anécdotas. La historia del anillo de Pushkin, de tan mágica, se transforma en narración: el poeta recibió la sortija hebrea de una amante tras una noche de pasión; con el tiempo, la joya acabó en manos de Turguénev y, a la muerte de este, fue a parar a un museo. Un buen día, alguien rompió la vitrina y robó la alhaja, de cuyo paradero nunca más se supo.

Olga Merino a 'El Periódico', 16 de juny de 2010

Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores reúne ahora en un solo volumen los ensayos El anillo de Pushkin (1992) y Las inciertas pasiones de Iván Turguénev (1996), donde Zúñiga destila querencias y sabidurías. Bajo el título Desde los bosques nevados. Memoria de escritores rusos, desfilan por las páginas del libro, revisado y enriquecido con nuevos textos, todos los grandes clásicos decimonónicos: además de los autores mencionados, Gógol, Chéjov, Dostoyévski, Blok, Lérmontov...

Desde los bosques nevados a les Biblioteques de L'Hospitalet.

Autors russos

Butlletí núm. 3/1 del Club de lectura T-10: Autors russos. Una petita reflexió sobre l'esplendor literari del realisme rus i unes pinzellades de José María Valverde sobre uns pocs escriptors russos que van marcar una època literàriament excepcional. I per acabar, quatre referències bibliogràfiques sobre cultura i literatura russa. 

Butlletí T10 núm 3_1 Autors russos by clubdelecturat10