Reírse con la "O". Los gamberros se han colado

No todas las risas son iguales. Reírse con la «a» es liberador, la más espontánea, la estupenda carcajada, cuello atrás, mirando al cielo, incontrolable. Bendita sea. Con la «e» es de hacer la puñeta. Con la «i» es ñoño, de adolescentes o monjitas de anís para subir la tensión, un poco como con la «u», que ya entra incluso en reírse porque sí, porque toca, pero sin que te haga realmente gracia. Con la «o», en cambio, es de esas risas que te dejan poso. De azorarse, escandalizarse, incomodarse, bajar los ojos por un momento y ponerse la mano en la boca. El «madre mía», el «cómo se pasan», pero, ché, hace gracia.

Els Òscar del programa "La competència" de RAC1

Hacer reír con la «o» es un trabajo muy serio y en los últimos años las críticas más severas hacia la situación política y social por la que atravesamos se hacen, sobre todo,  desde los programas de humor, ya sean en radio o televisión. Detrás de los mejores hay horas, concentración y un puñado de espléndidos guionistas que se devanan la sesera para buscar el chiste idóneo que explique lo que pasa resumido en dos frases. Y encima te ríes. Son buenos.  Francotiradores.

La periodista Gemma Herrero va publicar a finals del 2013, a la revista cultural Jot Down, aquest article: Reírse con la "O".  Parla de l'humor que fan els Òscar (Andreu i Dalmau) del programa La competència, o el Gran Wyoming i el seu equip a El Intermedio. Parla també de l'evolució del personatge del Follonero -un habitual als programes de l'Andreu Buenafuente- cap al periodista Jordi Evole, conductor del programa Salvados. 

 

Jordi Évole Font: Revista JotDown. Foto: Jorge Quiñoa

És precisament Jordi Évole qui, a pregunta de la periodista, apuntala el sentit de l'humor en la crítica social i política: 

¿Por qué desde el humor programas cuyo primer objetivo era el de entretener han terminado siendo referencia de información? Évole tiene una teoría: «Porque hay un fallo del sistema. Somos un fallo del sistema. Los gamberros se han colado y han terminado cuajando. Algo pasa, pero somos un error».

Aquest és un punt de contacte amb el sentit de l'humor que trobem a molta literatura anglesa, també al cinema i a la televisió: Los gamberros se han colado. (Biennnn!!!)

Jaume Vallcorba, l'editor exquisit

Ha mort l'editor Jaume Vallcorba. Manllevem el títol de l'article de Llàtzer Moix a "La Vanguardia" perquè hi estem d'acord: Vallcorba ha estat un editor exquisit. I us recomanem també el record que li han dedicat, al mateix diari, Quim Monzó i Sergi Pàmies, dos autors que han crescut com a narradors de la mà de la seva editorial en català, Quaderns Crema.

L'altre gran projecte editorial de Jaume Vallcorba, l'editorial Acantilado, ens va ajudar, als lectors del Club de lectura T-10, a viatjar per l'Europa Central de la mà de Stefan Zweig i de Joseph Roth. Un plaer!

El nostre petit homenatge és recomanar-vos el discurs de clausura del Màster d'Edició de la UPF que va fer Jaume Vallcorba el passat 2 de juliol d'aquest any. Està penjat a la pàgina de l'editorial Acantilado. Si el llegiu, entendreu perquè Llàtzer Moix l'anomena "l'editor exquisit" i el descriu com el millor editor de la seva generació, tant en llengua catalana com castellana.

Us deixo uns petits fragments del discurs: 

• He aprendido mucho de los libros, ciertamente, pero, , no los estimo por lo que he aprendido, que es muchísimo, sino por encima de todo por cómo me han acompañado a lo largo de los años, configurándome y, quisiera pensar, que afinándome.

• Empecé a publicar a Stefan Zweig en una aventura editorial que duró relativamente poco, Sirmio se llamaba. Pero Zweig no tomó el vuelo que hoy tiene hasta que no se percibió el testimonio fundamental del siglo XX que nos ofrece en El Mundo de Ayer. Sin embargo, para este fin, el lector tenía que encontrarlo en una compañía que lo hiciera evidente. Al lado de la ficción de quiosco, Balzac puede ser leído como un tebeo. Con los libros pasa como con las personas. Y no es lo mismo encontrar a Zweig por la calle en compañía de cualquiera que en la de Joseph Roth, que fue un amigo cercano en vida, o en la de Chateaubriand, con quien dialoga desde la distancia en el mundo del espíritu. Porque, no lo duden, Joseph Roth charla a menudo con Zweig, y también con Chateaubriand y con Aleksander Wat. Y Leopardi lo hace con Lucrecio, que a su vez lo hace con Montaigne. Y lo hacen porque son amigos.

• El mejor de los libros puede hacerse invisible a sus hipotéticos lectores sin el trabajo fundamental que sobre él debe ejercer su editor. (...) Es tarea del editor rescatarlo y darle un marco.  El marco es una parte sustancial del paisaje. Tan sustancial que se diría que sin él no hay paisaje. El marco da forma a lo que, antes de verse arropado por él, era algo inasible por inmenso. El marco dirige nuestra mirada hacia su interior: subraya, acentúa, estructura. Elimina todo lo superfluo y profundiza en lo esencial, dándole relieve y contorno.
  
  
  Un marco, a pesar de lo que pueda parecer a simple vista, es dinámico. Enfoca y da profundidad de campo. Y, en un catálogo, establece un diálogo fecundo entre todos aquellos libros que lo conforman.

 

• Llegados a este punto, habrán advertido que les he venido a hablar de un tipo de libro. De un tipo específico de libro. Lo apuntaba hace un momento, de aquel tipo de los que me han acompañado a lo largo de toda la vida.
  Son aquellos libros que hacen nuestro mundo poéticamente habitable (y entiendo por poesía lo que nos acerca a lo nuclear y primigenio, y a algunos auténticos movimientos de la psique que no han podido ser jamás descritos complexivamente en los manuales de psicología), que nos lo describen y nos lo explican, el mundo, digo, colocándonos en el lugar próximo y feliz.

¿Quién se inventa los chistes?

Del suplement Es. Estilos de vida del diari La Vanguardia, un reportatge d'Antonio Ortí: ¿Quién se inventa los chistes?. Interessant article sobre la 'creació de l'humor' i, de nou, l'humor anglès dels Monty Python serveix per situar el tema. Comença així...

En un célebre sketch de Monty Python titulado "The funniest joke in the world" (el chiste más gracioso del mundo), un hombre llamado Ernest Scribbler escribe un chiste tan colosal que nada más leerlo se muere de risa. Al poco, llega su mujer y se lo encuentra tirado en el suelo con una nota en la mano, así que la lee pensando en una carta de despedida, pero sufre el mismo ataque de risa y cae inánime sobre el escritorio. Horas después, la policía acordona la zona y Scotland Yard se hace cargo del asunto e intenta “sacar al chiste de la casa”. El primer gendarme que lo pretende fallece alborozado junto a un seto, por lo que el ejército no tarda en interesarse por el potencial militar del chiste asesino y su devastadora eficacia en un radio de 50 metros. Gran Bretaña está en guerra con Alemania, así que a los altos mandos se les ocurre en el invierno de 1943 traducirlo al alemán (a cada traductor se le asigna una única palabra después de acabar hospitalizado un intérprete que se atreve con dos vocablos) y lo que sucede a continuación es realmente… para morirse de risa.

"Europa Central", un buit que no s'ha omplert?

La I Guerra Mundial: la fi de la innocència

El 28 de juny del 1914 l’arxiduc i hereu del tron de l’Imperi Austrohongarès, Francesc Ferran, i la seva dona, Sofia Chotek, van ser assassinats a Sarajevo. Per primera vegada, un acte terrorista va ser el pretext d’una guerra. Els responsables polítics preveien que seria curta, però la Gran Guerra va durar quatre anys. Una carnisseria que va mobilitzar 65 milions de soldats, va esberlar tres imperis i es calcula que va provocar 20 milions de morts entre militars i civils. Avui fa cent anys i un dia d’aquell magnicidi, que va canviar per sempre més el món. “Era un estiu esplèndid com mai i prometia ser-ho encara més; tots miràvem al món sense inquietud”, escriu Stefan Zweig a El món d’ahir. L’autor retrata magníficament com milions de joves entusiastes i patriotes es van allistar a la guerra. Potser cap bala els va prendre la vida, però la guerra els va destruir. El segle XX no va començar el 1900, sinó amb el final de la Gran Guerra.

Així comença un interessant reportatge de Sílvia Marimon al diari "Ara": El drama del segle XX va començar amb eufòria. Són tres pàgines d'informació històrica, d'interpretació i de recomanacions de lectures sobre la primera guerra mundial. La referència a les memòries d'Stefan Zweig és molt oportuna, la lectura d'aquest llibre és un autèntic plaer i molt recomanable. 

El "Club de lectura T-10" va dedicar la segona temporada a viatjar literàriament a Mitteleuropa, una misteriosa destinació històrica i geogràfica i Stefan Zweig ens va servir de porta d'entrada. 

No hi ha dubte: qui tingui interès en saber què hi ha darrera de la idea d'Europa Central el millor és accedir al llibre L'atzar de la lluita: el concepte d'Europa Central al segle XX de Simona Skrabec.

En l'article de Juan José López Burniol, a "La Vanguardia" del passat 5 de juliol, L'ocàs d'una dinastia europea, també parlant de la primera guerra mundial, cita un altre dels autors centreeuropeus que vam llegir, Joseph Roth i, concretament el llibre que vam programar La cripta de los Capuchinos. Burniol comenta la destrucció de l'imperi d'Austria Hongria, apunta alguna de les causes i destaca una de les conseqüències: es va crear un buit a Centreeuropa que encara avui no s'ha omplert ni de bon tros. 

Entendre la complexitat de l'Europa Central és imprescindible per entendre la història d'Europa. I a nosaltres, l'itinerari literari que vam seguir ens hi va ajudar molt: Zweig, Musil, Roth, Madieri, Vegliani, Hrabal.    

Humor (negre)

Font: Diari "El País", 4 de juliol de 2014 

La risa es uno de los mejores vehículos de la empatía, el humor la más certera manera de efectuar protesta, o comentario político, de transmitir un mensaje profundo, de hacerlo memorable y arrancarle de cuajo la gravedad académica, la corrección política, el nihilismo.

Kiko Amat* a Humor o barbarie

*Amb Kiko Amat compartirem una tertúlia el dimecres, 1 d'octubre, per iniciar el viatge del club de lectura cap a l'humor anglès. Cayendo y riendo; lo mejor del humor inglés

Tornen els Python

El grup d'humoristes anglesos més irreverents del segle XX aprofita el proper tema del Club de lectura T10 de La Bòbila per tornar als escenaris. Thank you very much, Pythons!

Aquesta nit els Monty Python tornen a actuar, vint-i-vuit anys després de fer-ho junts per última vegada.

“¿Qui vol tornar a veure un grup d'avis que intenten recuperar la seva joventut? Eren divertits als anys seixanta, però ara...”. Sentit de l'humor anglès: qui diu això és Mike Jagger.

El passat mes de novembre van vendre 20000 entrades en 43'5 segons.

Creadors de La vida de Bryan (1979) i El sentit de la vida (1983). Humor irreverent, surrealista, sovint absurd i amb una forta càrrega de crítica social. Humor anglès.

Notícies del retorn:

• Monty Python a escena: el retorno al diari El País
• Monty Python se dan un homenaje prepóstumo a La Vanguardia
• Mike Jagger anuncia el regreso: son una panda de viejos arrugados a la revista Rolling Stone

"Somos nuestro sentido del humor"

Un cop anunciat el proper tema del "Club de lectura T-10": l'humor anglès, trobem notícies literàries sobre l'humor per totes bandes. Quina gràcia, no?

Il·lustració de Sean Mackaoui

És un fenomen paranormal que ja ens va passar amb Nova York, l'Europa Central i Rússia. Proposes un tema i no pares de trobar llibres sobre el tema que has triat. Sembla que això també passa quan estàs embarassada o quan ja has triat un model de cotxe.

El cas és que el suplement cultural "Babelia" del passat dissabte dedica un reportatge als llibres d'humor. D'una banda l'article Lloremos, pero de risa del filòleg i periodista Javier Rodríguez Marcos i de l'altra un llistat -molt personal- dels vuit escriptors d'humor imprescindible: Ocho fundadores de un humor nuevo -la meitat anglosaxons, dos d'ells 'british'- del periodista cultural i contracultural Jordi Costa.

Tal com diuen per anunciar el reportatge: La explosión de sátira es el buen legado de la crisis . El humor crece como arma y bálsamo. Jo em quedo amb la frase de l'Álex de la Iglesia: Somos nuestro sentido del humor. És cert i segurament els anglesos han fet del seu sentit de l'humor un tret distingit i distingible.

I em quedo també amb una notícia editorial d'aquests dies, realment interessant : la nova col·lecció -tan nova que encara no surt a l'apartat de 'Colecciones' de la seva web- de l'editorial Anagrama: La conjura de la risa amb uns quants noms que trobarem en el nostre viatge a Anglaterra: Sharpe, Bennet, Waughn,...

Ai! Si Paasilina fos anglès!!

Haurem de parlar més d'Anagrama i del seu editor, Jorge Herralde, un dels grans divulgadors de l'humor anglès literari al nostre país. La celebració dels 40 anys d'Anagrama va anar acompanyada de l'edició d'un volum amb onze dosis d'humor anglès: el mejor humor inglés.